La patata

Voldria dedicar unes ratlles a un dels productes més modestos de la nostra alimentació quotidiana: la patata. Hi estem tan acostumats que hem arribat a creure que la patata, com el blat, l’oli, la fruita o el vi, forma part de la nostra història des dels temps més antics. I no és cert. Si tracto aquesta qüestió és perquè l’any vinent, el 1980, podrem commemorar els dos-cents anys de l’aparició de la patata als Països Catalans: el 1780, al Collsacabra, el Lluçanès i la Vall d’Aran s’introdueix el conreu de la patata de pela negra destinada al bestiar. Però encara havia de trigar –fins a mitjan segle passat– l’acceptació general de la patata per al consum humà. Es tracta, doncs, d’un aliment “modern”.

Avui, quan l’alimentació és molt més diversificada que en d’altres temps i la tècnica agrícola ha evolucionat extraordinàriament, ens costa d’imaginar el paper decisiu que ha fet la patata en la història humana. El seu conreu massiu ha estat providencial. Durant molts segles, la humanitat ha estat sotmesa a la “dictadura del blat”, i el fracàs de la collita del blat ha provocat les periòdiques i terribles èpoques de fam. La patata ha aparegut com un autèntic salvavides popular, gràcies a la seva riquesa en fècula i en vitamina C. Quan La Trinca canta, intencionadament, que “l’home ve de la patata” té tota la raó en un sentit molt més ampli, històric i social: l’home modern és conseqüència de les possibilitats de consum d’aquest tubercle, amb un contingut energètic que ha impedit que milions d’europeus coneguessin la misèria fisiològica.

El mot patata és d’origen americà –com el producte– i amb escasses modificacions s’ha conservat en molts idiomes europeus, com “tomata” o tomàquet. Un dels casos més divergents és el de “kartoffel”, i m’agradaria saber quin significat o quin origen té aquest mot alemany. Els francesos han reservat “patate” per a la batata o moniato, i de la patata usual en diuen, com és sabut, “pomme de terre”. És un fenomen normal del llenguatge, que funciona per associacions, i la patata era un objecte nou que recordava un altre objecte molt familiar, la poma, la fruita més difosa a Europa durant segles.

Un mecanisme semblant va fer que els nostres pagesos veiessin la patata com una nova mena de trufa –també naixia sota terra– i aparegués ben aviat el mot “trumfa”. “Trumfes i cols, i què més vols?” ha dit el poble. I encara un refrany que demostra el benèfic paper de la patata que més amunt recordàvem: “Casa entrumfada, mig apanyada”.

Hem d’admetre, però, que avui dia la patata no té cap prestigi. En un temps inclinat a l’esnobisme i l’afany d’originalitat, aquesta manca de crèdit és la penitència que han de pagar tots els elements que, barrejats humilment amb la terra, només es proposen de ser útils a la societat.