Les nostres pors i l’extrema dreta

Els resultats electorals de diumenge passat van comptar amb un element inesperat, una pèrdua clara de suport per part de l’electorat a l’extrema dreta que de retruc sembla que impossibilita la formació d’un govern de coalició entre el PP i Vox.

L’extrema dreta ha arrossegat el tauler de la política a un escenari aterridor, veient les barbaritats que ja s’han començat a imposar en territoris on aquests dos partits han pactat per governar. Accions més pròpies de temps pretèrits i que suposen un retrocés claríssim amb la imposició d’un model de vida anacrònic que trinxa les polítiques d’igualtat, lingüístiques o socials, tensant així la convivència.

El resultat de les eleccions han estat doncs, molt positius, tenint present l’avenç de l’extrema dreta en altres indrets d’Europa i d’arreu del món. Però val a dir que tot i que el vot a Vox ha perdut suport social, són la tercera força més votada. I que la tercera força “política” d’Espanya sigui el feixisme és extremadament preocupant. Que els seus postulats hagin aconseguit penetrar en el debat públic i polític normalitzant idees com que els immigrants venen aquí a delinquir, que la violència masclista no existeix, que cal aplicar teràpies de conversió a les persones homosexuals, que cal prohibir el dret a l’avortament, imposar la guerra cultural amputant de forma descarnada el català... són tan sols alguns exemples de les propostes estrelles dels seus programes. I els suports no són pocs.

Aquestes idees que ataquen i lesionen drets essencials, busquen posicions extremes, per violentar el debat, dinamitar pactes i posar fi a la pau social perquè en el conflicte és on hi guanyen, perquè és el territori perfecte per abonar la por. La por d’allò diferent, la por a aquells considerats “els i les altres”. La por que allò que hem fet tota la vida canviï. La por de perdre el poder. La por, la por i la por, sempre apareix com un element psicològic essencial entre qui dona suport a aquests idearis, perquè molts d’aquests mai es definirien com a feixistes ni extremistes, però sí que miren la realitat des del prisma de la por. Per això algun dels postulats que es proposen des de Vox els ressona i els dona una explicació a alguna situació d’injustícia que senten que viuen i sobretot una solució que, encara que sigui primària i simple, identifica una causa al seu problema, que sempre està en algú altre. I aquestes pors, tot i que ens dolgui, també ens defineixen perquè les seves arrels sorgeixen de les grans desigualtats estructurals sobre les quals es construeix la nostra societat. Les nostres grans vergonyes: el racisme, el masclisme, l’homofòbia... el terror a la diferència i a la diversitat.

Discursos de l’odi, que el que fan és intensificar les aigües profundes que circulen en el nostre imaginari col·lectiu. L’extrema dreta les identifica, se les fa pròpies, sobretot capitalitzant el malestar més quotidià, la desil·lusió i l’enuig, i construeixen un boc expiatori per a cada una d’elles. Els immigrants, les feministes, el moviment independentista, les persones LGTBI... el jo no soc racista però els que venen de fora s’emporten totes les ajudes, jo no soc masclista però això del feminisme és una guerra contra els homes i et pot caure una denúncia en qualsevol moment, a mi em semblen molt bé les persones trans però prefereixo no contractar-la pel problema que ens podria generar en l’equip...

És per tots aquests motius que no hem d’abaixar la guàrdia perquè l’extrema dreta no és una amenaça, és una realitat. Han aconseguit construir i establir una identitat social al tauler de joc polític que aspira a ser hegemònica. I ara ja formen part del nostre paisatge polític. S’han escolat i ara ja tenen un paper destacat. Potser no guanyen les eleccions i han perdut suport, però són de les primeres forces polítiques i blanquegen el feixisme. La seva arribada a les institucions pot lesionar drets que han estats dificilíssim de guanyar i alhora rosegar la democràcia, mentre arrosseguen altres formacions polítiques a posicions més extremistes, perquè els han fet desvergonyir-se, com ha passat amb el PP. Ara més que mai calen ressorts institucionals i dics de contenció i protecció dels drets i llibertats assolits per combatre el discurs de l’odi i de la por, perquè no oblidem que l’extrema dreta és insaciable.