mirades
Jordi Grau
Els Ciriaco, venedors de diaris
Al’impagable Pedres de Girona, el portal web de societat i cultura que gestionen Fèlix Xunclà i Assumpció Parés, de qui caldrà escriure algun dia, trec informació, que es complementa amb un molt bon article de Pau Lanao en aquest diari, sobre la nissaga dels Ciriaco. Sempre m’ha agradat el quiosc de la Rambla i tot i que la venda de diaris en paper va a la baixa, ells es mantenen al capdamunt de la Rambla de la Llibertat de Girona, des d’on, metres amunt, metres avall, amb un nom o altre de la via en funció del moment polític, hi ha hagut el quiosc de Can Ciriaco. Continua ben actiu amb Núria Marull i la seva filla Gemma, com a continuadores d’una nissaga que es remunta a cinc generacions
A la segona meitat del segle XIX ja hi havia diaris a Girona com La Lucha, de Joaquin Ruiz, el 1889 va aparèixer el Diario de Gerona de Avisos y Noticias fundat per Rafael Masó i Pagès i el 1898 va aparèixer El Autonomista de Dàrius Rahola, en què escrivia el seu germà Carles. Després es van editar també El Norte, catòlic monàrquic, Lo Geronès, de centre catalanista o Combat, antifeixista. Hi havia molts revistes i butlletins, lligats molts d’aquests a organitzacions polítiques. Amb la dictadura va aparèixer El Pirineo, diari del règim com ho va ser el seu continuador Los Sitios de Gerona, diari del Movimiento. No va ser fins a la Transició que va aparèixer El Punt i Los Sitios va recuperar la capçalera Diari de Girona. Tot això ve perquè els primers diaris els venien venedors ambulants fins que van aparèixer els primers quioscos.
Ciriaco Marull venia loteria, molt a prop de l’actual quiosc, al costat d’uns urinaris dels que deixaven veure cap i peus, situats a l’escala que conduïa a l’Areny, on es feia el mercat del bestiar, al llit de l’Onyar. Ho explica la seva besneta Núria Marull. Un dia, fa 142 anys, un senyor ben vestit li va demanar si faria publicitat d’un diari que sortiria i que portaria per nom La Vanguardia. La Núria parla del comte de Godó, però no sabem si era Carlos o Bartolomé, els dos germans fundadors, i en tot cas no era cap comte perquè el primer va ser el fill de Carlos, Ramon Godó, pel títol que el 1916 va atorgar Alfons XIII.
Però en Ciriaco va començar a vendre diaris i la cinquena generació encara ho fa. Després d’ell, van agafar el relleu els seus fills Joana i Pau Marull Marús, després va ser l’Albert, el fill d’en Pau, i va continuar la Núria Marull, que amb vuitanta anys continua anant al quiosc que gestiona amb la seva filla Gemma, la cinquena generació.
Es parla del quiosc de Can Ciriaco des del 1905, al costat de l’actual Sala Fidel Aguilar, però la ubicació actual data del 1916, un quiosc rodó de pi melis que va ser donat al Museu de la Ciutat. Després n’hi va haver un altre d’obra i el 1986 l’actual, unificat per ordre municipal. Sempre els ha quedat el nom de Ciriaco, tot i que només s’ho deia el fundador. El nom popular ha fet fortuna i els més grans encara en diuen així, del quiosc de la Rambla. Ciriaco tenia un tarannà polític radical i anticlerical que li va portar més d’un problema, però això ho tractarem demà, perquè la nissaga Marull dona de si.