mirades
Jordi Grau
La veu més potent de Girona
Escrivíem ahir sobre la saga dels Ciriaco, repartidors i venedors de diari que regenten el quiosc de la Rambla de Girona. El primer Ciriaco, després que un fundador de La Vanguardia li demanés el 1881 promocionar el nou diari, es va establir com a venedor de premsa. Era un home considerat radical i anticlerical, però molt atent i afable. Del seu caràcter, en dona mostra que quan el seu fill Salvi, que havia estat vicepresident de les Joventuts Republicanes, va morir el 1905 li van fer un enterrament civil. Va tenir molts més problemes, però es va convertir en un element pintoresc i característic d’aquella Girona grisa i negra, i li va valer sortir fotografiat de diumenge en la col·lecció Tipos de Catalunya, en què el van definir d’aquesta manera: “Venedor de periòdics / dels que tenen més crit / incansable en la feina / matiner i eixerit / Tot Girona l’estima / i pot dir-ho amb orgull / no hi ha qui no conegui/ en Ciriaco Marull.”
Arran de la mort d’en Ciriaco, al qual van dedicar anys després escrits al diari Los Sitios els cronistes Gerión i Cierzo, el van substituir al capdavant del quiosc dos dels seus fills, la Joana i en Pau Marull Marús. Durant aquestes primeres dècades com a venedors de diaris, primer, i al quiosc, després, van tenir diversos problemes. Una vegada en Ciriaco, no sabem si pare o fill, venia amb la seva veu forta diaris a l’estació de Girona i es veu que va pertorbar la calma del senyor bisbe, que es va queixar i va aconseguir que li prohibissin vendre diaris a l’estació. També hi va haver una campanya contra els quioscos promoguda per la premsa conservadora, que no volia que s’hi pogués vendre premsa liberal, ja que la considerava blasfema i pornogràfica. Del 1919 al 1923 van tenir molts requeriments en aquest sentit i el 1923 els van clausurar el quiosc per la venda de pornografia, decisió després anul·lada pels tribunals.
Pau Marull va ser un digne fill del seu pare. Tenia una veu tan potent que era ideal per al voceador de periódicos. El seu fill Albert, entrevistat per Maria Alonso el 1972, explicava que en aquells temps, en què no hi havia tanta fressa diürna, un capellà li havia assegurat que quan sortia a vendre diaris, i en funció del vent que bufés, la seva veu es podia sentir al santuari dels Àngels o bé a la Costa-roja. Pau Marull va morir el dia de Nadal del 1950, als 67 anys, i Los Sitios destacava en la nota que ho havia fet “en el si de l’Església catòlica”. Anys de franquisme i religió imposada. Fins i tot Gerión, o sigui mossèn Carles de Bolòs, escrivia que “havia deixat empremta a la ciutat”. I que la seva veu estentòria era quelcom “tan integrat al brogit ciutadà com el toc de les campanes, el xiulet dels trens i el xerric dels carruatges”. El definia com el despertador de la curiositat general davant els successos del món i en destacava que tenia les seves idees però aquest fet no el privava d’un tracte amable amb tothom. La seva vida era una perfecta interpretació de la tolerància com a virtut humana i, tot i les seves creences, “va tenir bon tracte amb seminaristes i capellans, amb anècdotes xocants”. Pau Marull va ser, doncs, un digne hereu del seu pare, de qui va heretar el nom: en Ciriaco. Demà, una història més.