En Carota, el venedor ambulant

En aquest tercer capítol de la sèrie dedicada a la nissaga dels Ciriaco de Girona, venedors de diaris que regenten el quiosc de la Rambla, volem dedicar-la a les noves generacions i a un personatge que va sorgir precisament de Can Ciriaco. La Núria Marull i la seva filla Gemma, quarta i cinquena generació de Ciriacos, recorden la figura del seu pare i avi, l’Albert, que va morir el 1978. L’Albert va heretar el quiosc del seu pare Pau, el venedor de diaris al carrer amb la veu més forta que es recorda a Girona. L’Albert explicava sempre com el seu pare havia recollit a set o vuit anys de l’hospici un nen batejat com a Alfredo que va portar a casa seva i li va ensenyar l’ofici. Va treballar durant molts anys amb els Ciriaco fins que de gran es va independitzar. Era conegut pel malnom de Carota i encara que alguns ho atribuïen al fet que si no estaven alerta et podia colar un diari del dia abans o donar-te només mig diari, era la seva característica mandíbula, quadrada, la que el feia un personatge peculiar. La Núria Marull explica que tenia el que llavors anomenaven “tumors freds”. En tot cas, era una mandíbula quadrada el que el feia diferent. No era gens afable, era molt reservat i sempre estava alerta. Quan després de treballar amb els Ciriaco es va independitzar, es va instal·lar com a venedor ambulant a l’altre costat del Pont de Pedra, davant de Can Boué. Allà repartia tots els diaris a pilons per terra i venia durant tot el dia. A vegades, i això emprenyava els Boué, penjava diaris amb agulles d’estendre roba a l’aparador i els tapava el gènere. Sempre anava vestit igual: una granota blava i al damunt un davantal amb butxaques pels diners i el canvi. La Núria Marull explica que no tenia cap vici, ni fumava, ni bevia, ni anava al cinema, només treballava i estalviava. El periodista Enric Matarrodona el recorda pujant als cotxes de línia per vendre els diaris de la tarda i el local, que qualificava del “més mentider”. Ja de gran, a un restaurant de la rambla de Pi i Margall, ara plaça de Catalunya, va conèixer una noia. L’Alfredo era carn d’hospici, no havia tingut cap amor maternal ni gaire carícies. Allà en va trobar, de carícies, però hi va perdre els estalvis.

L’Albert va continuar la saga Ciriaco, però també treballava a la Campsa i qui portava el quiosc era la seva dona, la Cinta Ferragut Carreras, que va deixar pas a la seva filla Núria Marull, que ara ajuda la seva filla Gemma. La Núria recorda les bones èpoques, de petita, quan anaven a buscar els diaris de Barcelona a l’estació el dia de la Lotería Nacional i la cua arribava a mig Pont de Pedra per comprar diaris. Ara, diu, de diaris, se’n venen pocs, però elles van aguantant. Recorda que, de problemes amb premsa i revistes, n’hi ha hagut sempre. A la transició, qui sap si els descendents dels que volien prohibir vendre premsa que no fos conservadora anaven a preguntar si tenien revistes d’adults o verdes, i, quan els deien que sí, les compraven “per a un bon amic”. Misèries d’una època en què es clausuraven quioscs perquè una Maja desnuda era una incitació a la pornografia i el Playboy el pas previ a la presó. Històries d’una nissaga de venedors de premsa que encara són al quiosc de la Rambla de Girona: Els Ciriaco.