El dia que Serrat em va fer patir

Tal dia com avui, fa quaranta anys, estava anunciada l’actuació de Joan Manuel Serrat a la plaça de toros de Girona. No puc negar que Serrat ha estat tot un referent perquè amb les seves cançons vam aprendre moltes coses de nosaltres, i les seves lletres formen part de la nostra educació sentimental. Compartint-la amb Lluís Llach, Aute, Sílvio i tants d’altres, però Serrat va ser el primer. Tal dia com avui de fa quaranta anys, jo en tenia 25, treballava a la ràdio, escrivia al diari i ens havíem embarcat amb uns amics en una aventura, no per voluntat de negoci, sinó per divertiment. Havíem creat una empresa per organitzar concerts i festes majors, o estàvem camí de fer-ho. Tot havia començat mesos abans, quan amb alguna altra gent vam portar Huapachá Combo al pavelló de la Devesa. Va anar molt bé i vam guanyar quatre quartos. Llavors amb el meu amic Carlos Vehí, en Pere del Record Gold i els germans Mir del Pont Major, vam decidir crear C & M. Teníem tots menys de trenta anys, però ens vam batejar com Carrosses Musicals. I vam començar a organitzar concerts, com en Sisa, carnavals a la Devesa i festes majors. Però la gran pedra de toc va ser portar en Serrat a Girona.

Joan Manuel Serrat hi havia actuat força, al Municipal quan treia discos i a la costa. Però feia temps que calia fer alguna cosa gran. Aquell estiu aniria a Peralada, però ens agradava i el vam voler portar. Va ser que sí. Els seus representants ens van fer preu, vam signar un contracte i el 12 d’agost de 1983 seria a la plaça de toros, que vam llogar al senyor Àngel Alcalde. Una gran il·lusió i una gran responsabilitat. Llavors tot era més fàcil, calien permisos, però vam tirar endavant. Fins que un dia ens truca un tal Manuel J. González per dir-nos que tenia contractat Serrat el mateix dia a Girona. Que què fèiem? Contactat el representant, es va fer el longuis i va parlar de jutjats. Solució: ens vam entendre amb en Manolo i seria ECO i C&M els promotors. Tot arreglat fins que l’Ajuntament d’en Quim Nadal anuncia pel mateix dia la mateixa actuació a les escales de la catedral a 200 pessetes cadascuna de les tres mil entrades. Va ser dur. Negociar amb un Ajuntament ho és i negociar amb Quim Nadal, encara més. Ens va enviar els seus regidors. Ell tenia la paraula d’en Serrat i va tirar més dret. Al final van haver de transigir. Ells anul·laven l’actuació i nosaltres posàvem tres mil entrades a 200 pessetes. Es va fer així. Es va parlar molt de revendes. El 12 d’agost de 1983, la plaça de Toros estava a rebentar. Tots hi vam guanyar. Els promotors, l’Ajuntament i Serrat, que va complir la paraula donada. Dels representants de Serrat, millor no parlar-ne. Ells deien, aneu al jutjat i d’aquí a cinc anys en parlarem. Organitzar aquell concert va portar molta feina i també ens havíem gastat molts diners. Llavors encara els promotors privats podien competir contra els ajuntaments que no arriscaven ni un duro. Però vam patir molt, fins i tot aquell dia. Era un divendres i no va parar de ploure fins a tres quarts de deu de la nit i el concert estava fixat a dos quarts d’onze. Va ser genial, la gent va sortir contenta (gairebé tota), en Serrat també i jo vaig conèixer la seva mare i en Menotti.