Conversa entre Serrat i Menotti

Explicava a les Mirades d’ahir que amb uns companys de Girona ens vam fer promotors musicals i, concretament, el dia que vam portar Joan Manuel Serrat a la plaça de toros de Girona, ahir va fer quaranta anys. Serrat era en aquells moments un gran artista internacional, especialment a Amèrica. Després de la polèmica de cantar en castellà, ens va regalar grans àlbums dels quals destaco Mediterráneo, escrita a Calella de Palafrugell, o el darrer àlbum que va fer amb Edigsa, Per al meu amic, amb cançons com Helena. Jo l’havia vist en un recital, abans de la festa major de Salt, el 1977, mesos després de la tornada de l’exili, quan amb en Jordi Busquets, que el va entrevistar per a Ràdio Girona, ens va convidar a Begur. Lamentablement no podíem anar-hi.

Carrosses Musicals érem quatre amics. Ens va aglutinar Carlos de Vehí Torra, amb qui, juntament amb Miquel Canal, vam reproduir manta vegades la filmografia de Woody Allen en vídeo mentre parlàvem del futur i passàvem nits de conversa a casa seva. En Carlos, fill de qui va ser director de l’hospital Trueta, va morir fa tres anys i mig i em va saber molt greu no poder-me acomiadar d’ell amb una llarga conversa. El concert d’en Serrat va ser el més gran que vam fer. També recordo la llarga conversa amb Sisa a Zeleste quan el van anar a contractar.

Aquella nit a Girona va ser un èxit tot i els problemes amb els representants de Serrat. Hi havia molta gent a la plaça de toros. Ple fins dalt. En Serrat, amb camisa blanca, estava fi amb la gent. Potser una de les causes és que poc abans de l’actuació ens van fer saber que hi seria present la seva mare, Ángeles Teresa. Una senyora encantadora, l’aragonesa de Belchite que quan li preguntaven d’on era responia que d’allà on menjaven els seus fills. Josep Serrat, anarquista, feia temps que era mort. El va recordar amb la mítica Pare i aquella nit estrellada (fins a mitja hora abans havia plogut) la va obrir amb Mediterráneo i la va tancar amb La saeta, La tieta i Paraules d’amor. Dies abans el vaig entrevistar a Esparreguera, on va fer un recital a benefici de la reconstrucció del Teatre de la Passió. Atent, divertit i conyón, va actuar amb el mestre Bardagí a la guitarra, Rabassa a la bateria, Clua al baix i el professor Ricard Miralles al piano. A Serrat l’he vist en directe més de trenta vegades, la darrera a Sant Feliu, l’estiu passat.

Aquella nit va ser una nit especial, com s’havia batejat. Serrat es va posar la gent a la butxaca i jo vaig poder conèixer César Luis Menotti, entrenador del Barça des de feia cinc mesos, que es va presentar sense dir res, va comprar l’entrada i va demanar només si podia saludar Serrat. Vaig fer d’ambaixador. El vaig portar a un compartiment de la plaça, segurament la infermeria, on s’havia canviat. Va ser una conversa curta però profunda, entre culers i amics recents, que no toca revelar. S’havien conegut poc abans i es van entendre. Només permetin-me que els recordi que Serrat va fer un pròleg a Fútbol sin trampas, un llibre de Menotti i Ángel Cappa. I que Menotti va dir que Serrat era a la música com ell al futbol, comparant Bilardo i Julio Iglesias a l’altre costat. Un plaer haver escoltat Serrat i Menotti.