ERC: mirar fora, no dins

No sóc militant d'ERC però ocupo un alt càrrec al govern a proposta d'Esquerra, i voldria aportar unes reflexions que em semblen necessàries.

1) Des de fa quatre anys ERC està intentant una cosa que és extraordinàriament difícil: existir. Aquest és un país construït des del restabliment de la democràcia al voltant de dues hegemonies representades per sengles forces polítiques amb ancoratges socials i econòmics molt sòlids. La forta irrupció d'Esquerra l'any 2003 va ser viscuda amb una gran incomoditat per sectors econòmics i mediàtics molt influents, i ERC és encara, cinc anys després, un cos estrany, una presència no desitjada. Molta gent molt important vol Esquerra empetitida i fora del govern. I en aquestes condicions, encara que sigui impopular dir-ho, ser al govern és un valor polític en si mateix. La lluita d'ERC pel dret a existir té molt de mèrit.

2) Em sembla poc discutible que la irrupció d'ERC ha provocat, en quatre anys, un desplaçament del conjunt de la política catalana cap a posicions més nacionals. ¿Fa cinc anys, per exemple, algú podia imaginar que el PSC defensaria la publicació de les balances fiscals? ¿O que un president nascut a Andalusia defensaria la immersió lingüística o el finançament català amb els arguments de sempre del catalanisme? ¿Algú es podia imaginar, fa cinc anys, que CDC assumiria com a propi el concepte de dret a decidir i el situaria en el centre de la seva estratègia? (felicitats per l'èxit als amics sobiranistes de CDC). L'eix central del catalanisme s'ha desplaçat, i en la bona direcció. Sense ERC i la seva presència en el govern, això hauria estat possible?

3) Observo que en el debat intern d'Esquerra pesa molt la disjuntiva pactar amb els socialistes o pactar amb Convergència. Crec que aquest és un debat trampa, i em sorprèn la facilitat amb què hi cauen bases i dirigents d'ERC, expressant unes fòbies anticonvergents o antisocialistes que em semblen puerils. Al meu entendre, el problema no és amb qui pactes, sinó quines sensacions transmet el govern del qual formes part. En aquest sentit, em sembla clar que, amb el PSC o amb CiU, l'electorat difícilment entendrà que ERC formi part d'un govern que no sigui proactiu en la construcció nacional. No es tracta que les conselleries d'ERC es radicalitzin per compensar la presumpta tebiesa nacional de les del PSC (o de CiU si arriba el moment), es tracta que el govern en conjunt transmeti la imatge de ser un govern de construcció nacional.

4) És evident que l'actual direcció del partit ha comès errors i ha semblat desorientada, i si algú intenta negar-ho, està amagant el cap sota l'ala. Però crec que el debat intern d'Esquerra s'està plantejant en uns termes excessivament apocalíptics i demagògics, especialment per part d'una de les candidatures. Crec honestament que el discurs del candidat Carretero és injust, no només amb la direcció, sinó amb milers de militants i votants. Hi ha desqualificacions tan absolutes i tan poc matisades que és evident que no busquen un debat constructiu. I hi ha propostes i formulacions tan simples que, la veritat, fan enrogir. Em sembla que Esquerra es mereix un debat de més categoria.

5) Acabo. Estic de pas en la política, no en depenc. Hi vaig entrar perquè me'n van convèncer dos bons amics, Joan Manuel Tresserras i Xavier Vendrell. M'amoïna el futur d'ERC, i és des d'aquesta preocupació que m'he permès escriure aquestes ratlles en ple procés congressual. Tothom diu que Joan Puigcercós guanyarà aquestes eleccions internes i serà el pròxim president d'Esquerra. Sincerament, em sembla una persona sobradament preparada per assumir aquesta responsabilitat, i ja sap que té el meu suport, encara que el dia 7 no podré votar perquè no sóc militant. Però, en tot cas, el calibre del seu lideratge no el mesurarem el dia 7 de juny, sinó l'endemà. Perquè igual que una Esquerra sense Xavier Vendrell i Agustí Cerdà em sembla coixa, també m'ho sembla una Esquerra sense Benach i Tresserras. I sobretot cal no oblidar que la majoria social que es pretén està fora del partit, no dins. CDC no és l'única que s'ha de fer una casa gran.