Ernest Mascort, cronista esportiu

Potser per a la gent més jove el cognom Mascort està associat a la Galeria d’Art El Claustre, que va fundar el seu fill i porta un dels seus nets, però el cert és que durant molts anys el cognom Mascort estava relacionat amb la representació de les màquines d’escriure Olivetti i, sobretot, amb el cronista d’esports de Ràdio Girona. Ernest Mascort Marquès, veu greu, amb un deix català inqüestionable, va tenir una gran popularitat i es va convertir en el cronista esportiu més popular d’aquella Girona grisa i negra que tenia en la ràdio un lloc on satisfer l’ànsia de notícies que no arribaven per enlloc més. Esportives, és clar. Es va convertir en el degà dels cronistes esportius i en una persona apreciada i referent d’una professió que canviava a ritme molt ràpid. A la seva mort, el 18 de juny de 1982, quan en tenia 75, les mostres de condol van ser unànimes.

Vaig conèixer i vaig poder treballar set anys i mig amb l’Ernest Mascort. Cada dia la seva veu ressonava a la ràdio per donar resultats de diversos esports, notícies, fitxatges i comentaris. Era un cronista, i no li agradava que li diguessin periodista perquè no se’n sentia. En els seus darrers anys va col·laborar amb l’equip d’esports de Ràdio Girona que dirigia Narcís Planas. Era com un pare, o un avi, per a una generació jove, amb una altra manera de fer.

L’Ernest havia nascut a Palafrugell el 1906, va estudiar als Maristes de Mataró, li interessava el futbol i treballava amb el seu pare portant les màquines d’escriure Wertheim. Va ser quan van agafar la representació d’Olivetti que la família es va traslladar a Girona. El recordo al local que gestionava amb el seu germà Miquel, entre el carrer Nou i l’avinguda de Sant Francesc. A Girona va fer molta vida social, primer a la secció de muntanyisme del GEiEG i després a la d’hoquei sobre patins. Va ser l’organitzador del campionat d’Espanya celebrat a Girona el 1946 i en el món de l’hoquei se les va tenir amb un jove Joan Antoni Samaranch, de qui es va acabar fent amic. Després va ser secretari general del GEiEG.

El seu món era la informació. Va escriure a Vida deportiva, però la seva gran tasca la va fer a Ràdio Girona, on va entrar el 1951, fins gairebé la seva mort. Stadium va ser el seu gran programa, però eren moments en què quan hi havia notícia s’entrava en directe. També va ser corresponsal de Mundo Deportivo i va escriure a Punt Diari. Era un enamorat del Girona i no tolerava que se’n parlés malament. Tampoc no ho feia ell.

Va guanyar totes les insígnies i plaques possibles: del Grup, de les federacions d’hoquei i futbol, els Veros de Girona, i li va fer molta il·lusió rebre la Medalla de l’Esport de la Generalitat. Malalt, va sortir de la clínica per anar a recollir-la de mans de Miquel Callís. S’havia anunciat que el torneig de segona regional que es feia després de la lliga portaria el seu nom. El dia de la final, els equips finalistes van anar a veure’l a casa seva. Hi vaig ser present. Va ser la darrera vegada que el vaig veure. En el record, quan intervenia al Carrusel Deportivo, donava les alineacions a Montilivi i repetia aquells anuncis del que va quedar en la memòria col·lectiva: “Las Comas no admite empate porque es todo un chocolate.”