Opinió

Ens afanyem a parar?

N’hi ha que intentem canviar de marxa, però la roda va tan boja que continuem corrent per arribar a no sé ben bé on

Seria bucòlic escriure des de la platja, mentre el so del mar tranquil·litza el ritme frenètic de la resta de mesos de l’any. Això és l’agost, diuen. N’hi ha que fem la parada més tard i ara treballem de gust. I parlant de parades, l’altre dia, mentre tornava en tren de Barcelona, la noia que es va asseure al meu costat em va fer rumiar una estona. Compartia, amb el company de feina que seia a l’altra banda, com els havia anat el dia. M’hauria agradat oferir-los un canvi de seient perquè no haguessin de parlar amb el passadís pel mig, però no vaig trobar la manera d’interrompre el frenetisme amb què despotricaven de l’allau de feina que els perseguia cada dia i del coordinador irresponsable que sense tenir idea de res els demanava seguir protocols absurds que els feia perdre el temps. Feia poques hores havia presenciat una crisi similar en una reunió de treball amb un equip que em demanava ajuda per, a través d’una millora en la comunicació interna, poder reconduir la situació de l’entorn laboral. Mentre l’Avant avançava a alta velocitat i aquestes dues realitats es connectaven, em venien al cap uns quants projectes més en els quals he vist com aquest darrer any les persones agafaven baixes laborals com peces del dominó que cauen una rere l’altra. Estrès, angoixa, ansietat, depressions… Una situació que s’ha repetit també al meu entorn més proper entre amistats superades per la maternitat, la feina, i la vida en general. Aproximadament una de cada quatre persones (de més de 14 anys) té malestar emocional, i gairebé una de cada deu té diagnosticada una depressió moderada o greu. Segons l’OMS, en els darrers 25 anys ha augmentat un 75% la quantitat de casos de depressió i ansietat en el món adolescent. Conscients que la realitat és esgarrifosa, n’hi ha que intentem canviar de marxa, però la roda va tan boja que continuem corrent per arribar a no sé ben bé on. I tot això ho escric mentre surfejo l’agost fent equilibris per conciliar (quina gran mentida, això de la conciliació!), al mateix temps que maleeixo la voràgine que ens pren el temps per lluitar contra un sistema que ens recorda com de bé se n’està ensortint fent-nos emmalaltir per tenir-nos callades i obedients. Però nosaltres continuem corrent, i per no arribar, n’hi ha que no arriben ni a poder gaudir de les vacances.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.