Primavera, la pregonera

Pilar Pellicer Parals, la senyoreta Pilar, serà la pregonera d’aquest any a l’Escala. Serà un gran pregó. La Primavera, com n’hi van dir els seus pares, la Pilar, com se la va haver de rebatejar amb la dictadura franquista, la senyoreta Pilar per a tants infants que va educar al llarg de la seva vida, és una estructura de poble i de la professió, una dona amb una gran història al darrere, que ha deixat petjada als llocs on ha fet d’ensenyant i que després ha mantingut un compromís cívic amb la vida, el país, la llengua i la seva passió, l’ensenyament. D’ella es pot dir que és una dona arriada, enèrgica, ferma i alhora afectuosa. Dolça amb els seus alumnes, exigent al màxim per treure’ls tot el suc i comprensiva amb els que per factors socials o d’altre tipus els costava seguir. Sabia estimular-los, sabia portar-los, i per això la tenen en un gran record. Perquè era i és mestra i perquè la va apassionar i l’apassiona encara la feina que va fer al llarg de quaranta anys.

La Pilar va ser filla de Jaume Pellicer Lleonart, escalenc, i de Maria Parals Serra, nascuda a Sobrestany, a Torroella de Montgrí, els dos nascuts el 1914. El seu pare tenia fortes conviccions i per això amb l’esclat de la guerra es va allistar a les milícies, per convicció política i compromís personal. Va formar part de les Joventuts Llibertàries de l’Escala i el van enviar a Colera per vigilar un possible desembarcament facciós i evitar sabotatges ferroviaris. Després va ser mobilitzat al front d’Aragó, a Terol. Amb l’ensulsiada va haver de marxar a l’exili, a Argelers, i després al camp de concentració d’Agde, on va organitzar una barberia. Inconformista i lluitador, el van voler traslladar el 1944 a Dachau, al camp de concentració, però no hi va arribar perquè va morir d’asfíxia. La mare, vídua jove, va haver de treballar en un bar, en una fonda i fent dinars en cases particulars, i fins i tot de llevadora sense títol amb el doctor Isern.

La Primavera, ja Pilar, va voler estudiar. Amb problemes va fer els dos primers cursos de magisteri per lliure, jugant-se l’any en un examen a la Normal. El tercer curs ja el va fer a Girona i, acabat magisteri, el 1956, va exercir a Tiana, Montiró, Palafrugell, Rupià i Viladamat, abans d’arribar a l’Escala, on va ser docent a l’Escola pública durant 22 anys, els set darrers com a directora.

Se la recorda sempre amb bata blanca, amb les seves pissarres plenes de dibuixos que canviava cada trimestre, amb una lletra molt maca, fruit de la cal·ligrafia amb plumilla de l’època. Es va jubilar als seixanta anys, però no va parar i no ha parat. Ha col·laborat a la revista L’Escalenc i al diari Hora Nova, mai ha deixat d’escriure als llibrets de l’aplec i la festa major. Incansable col·laboradora de la secció El Lector Escriu d’aquest diari, ha compilat 141 cartes enviades entre el 1999 i el 2022 sota el títol Una lectora que escriu. Abans, el 2010, va publicar un llibre autobiogràfic, Temps de primavera. Memòries d’una mestra, que li van presentar el catedràtic Salomó Marquès i l’alcalde Estanis Puig. Uns premis de recerca porten el seu nom i l’agrupació sardanista Avi Xaxu l’ha distingit com a sardanista de l’any 2023. Memòria viva de l’Escala, ciutadana exemplar i una gran pregonera.