Opinió

mirades

Jordi Grau

El senyor Manel Bonmatí, periodista

Volia ser farmacèutic, va ser banquer i corredor de comerç, però per davant de tot sempre es va sentir periodista

Havia de ser farmacèutic però va deixar la carrera de farmàcia. Va ser banquer i va fundar la banca Mateu, Bonmatí i Cia. Finalment va ser corredor de comerç i des de la seva oficina al començament del carrer Ciutadans, fent cantonada amb la plaça del Vi, va tractar i assessorar els assumptes econòmics i borsaris de molts gironins. Potser hauria estat un gran polític, i de fet va ser-ho, perquè era regidor a l’Ajuntament de Girona i alcalde accidental quan va esclatar el 18 de juliol. Home de la Lliga, conservador i catòlic, el van detenir i empresonar. Després, durant la guerra va ser d’aquells que havien de témer per la seva vida a causa de la seva militància catòlica i dretana i, després, en la llarga dictadura franquista, va haver de patir perquè malgrat ser un home conservador i d’ordre, era catalanista. Formalment era ben vist pel règim, però a la pràctica va ser un impulsor del catalanisme i va donar ales a la gent de l’esquerra. Però per sobre de tot va voler ser i es va sentir periodista. El cuquet el va tenir tota la seva vida, i per això va ser el portaveu històric dels periodistes gironines, fundador i president de l’Associació de la Premsa el 1977 fins a la seva mort.

El senyor Manel Bonmatí (Girona, 1903-1981) imposava. Li agradava anar a rodes de premsa, reunions i dinars, i era costum que prengués la paraula al final per agrair la trobada i llançar les primeres preguntes. Llavors n’hi havia pocs, de periodistes, i de fet tots es coneixien. Hi havia la premsa oficialista i la que no ho era però que havia de fer mans i mànigues per evitar clatellades. El senyor Bonmatí va escriure sempre que va poder. Escrivia a Los Sitios amb el pseudònim Tácito, quan parlava d’economia, i Gol quan ho feia de futbol. També havia col·laborat a El Correo Catalán. El seu gran mèrit, però, va ser la creació de Presència.

Li va costar molt aconseguir el permís per editar una revista. Quan la va tenir, com a editor, la va posar a mans de la Carmen Alcalde, totalment oposada al que representava Bonmatí. La revista es va dir Presencia perquè s’escrivia igual en català que en castellà i llavors era obligatori fer-ho en castellà. Dos anys i 170.000 pessetes de multes no pagades després, Bonmatí va vendre la revista al Bisbat, però es va quedar com editor formalment. Alcalde, va deixar el seu lloc a l’equip capitanejat per Narcís-Jordi Aragó, que la va convertir en una revista imprescindible per entendre els últims anys de la dictadura i la transició.

Manel Bonmatí sempre hi va ser, per als periodistes. En Miquel Fañanàs va deixar escrit que la seva presència recordava Alfred Hitchcock. Era un home divertit. Li agradava la bona taula i en aquells moments el xampany, que preferia que fos Codorniu, com recorda i recordava llavors qui va ser el seu gran amic, en Jaume Teixidor. La seva va ser una visió humanista del periodisme, com recordava anys després, en una entrega del premi Manel Bonmatí del Rotary Club de Girona, el periodista Carles Puigdemont. Gent que feia i deixava fer. Conservador en el bon sentit de la paraula. Vitalista. Va gaudir de la vida. En feia broma quan parlava de la seva panxa: “És un cementiri de llagostes”, deia rient.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.