L’escriptor de la Girona que canvia

A les Mirades d’ahir explicava que Narcís-Jordi Aragó, que va morir ara fa set anys, va escriure sempre en aquest diari, del qual va ser president del consell editorial. Vaig conèixer més l’Aragó articulista que no pas l’Aragó periodista, el de Tele/eXpress. Havia estat un periodista del seu temps, necessàriament prudent davant l’amenaça del règim. Com a articulista va ser sempre pulcre, precís, ordenat i contundent quan calia, sense estirabots. Va entregar sempre la seva columna i les seves col·laboracions escrites amb màquina d’escriure. Explicava que primer escrivia a mà, corregia, afegia o eliminava i després ho passava a màquina. Mai amb una errada ortogràfica. Sempre perfectament comprovades les dades. Inevitablement amb cites diverses. Tenia memòria, però no se’n refiava. Era mítica entre els periodistes més joves la famosa calaixera en què guardava aquestes cites, que sempre col·locava de manera encertada. Quan en Vador Garcia-Arbós el va entrevistar a casa seva, va poder veure-la. Treballava al despatx que havia estat del seu oncle arquitecte i al cantó de la mítica calaixera hi havia arxivadors que completaven la seva memòria.

El seu posat també semblava estudiat. La mítica barba que semblava que l’havia acompanyat tota la vida se la va deixar després de fer els tractes per ser corresponsal. Van dinar i un peix en mal estat el va portar al llit. Allà va escriure la seva primera crònica i tres dies després, quan es va aixecar, va decidir que no s’afaitaria la barba, que sempre més el va acompanyar.

L’Aragó periodista és també coautor de la Girona grisa i negra, del 1972, amb Just Manuel Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades. Aquell va ser un llibre iniciàtic per a la ciutat. Després en van arribar molts més parlant de la Devesa –una de les seves obsessions–, la història econòmica de la ciutat, la guia de la Girona monumental i tantes altres publicacions que explicaven la Girona que anava canviant, fins a arribar a una trentena de llibres publicats. Amb l’obra de Rafael Masó sempre present i la reivindicació de Carles Rahola. També va estar al darrere de l’impuls del Debat Costa Brava.

Mereix ser destacada la seva obra periodística darrera, Periodisme sota sospita, que li va editar Quim Torra a Acontravent. Allà explicava la seva carrera periodística, del 1952 al 1977. Una obra que caldria que els periodistes llegíssim de manera recurrent i que l’adaptéssim al temps actual. A la portada del llibre, una fotografia del barbut Narcís-Jordi amb el president Tarradellas, amb jersei de coll alt, feta el 28 de febrer del 1977, vuit mesos abans que el president tornés a Barcelona. Un llibre que quan va ser presentat, l’abril del 2013, va omplir la sala La Planeta. S’hi van reunir els periodistes Narcís Genís, president del Col·legi de Periodistes, i Carles Puigdemont, llavors alcalde de Girona, i l’historiador, exalcalde i ara conseller Joaquim Nadal, que van destacar de la feina de l’Aragó el seu valor històric, literari i testimonial. La feina d’un periodista que mai va militar enlloc, només a favor de la llengua i del país. “Ara només cal vigilar que ningú ens torni a prendre la llibertat”, va advertir Aragó en el seu discurs. Quanta raó tenia!