Aragó i el llegat de Presència

Narcís-Jordi Aragó va confessar en alguna ocasió, almenys a Salvador Garcia-Arbós i a Eva Vàzquez, que el seu somni de petit era ser bisbe de Girona. Potser hi va tenir a veure que en el moment en què naixia, un dia al vespre, tocaven el viàtic del bisbe Vila-Martínez, l’antecessor de Josep Cartañà, el bisbe del nacionalcatolicisme, més conegut a Girona com en Pepet Vermell. L’Aragó no va ser bisbe, ni tan sols capellà, però es va considerar sempre un cristià, que va evolucionar i va ser més proper i compromès amb els bisbes Jubany i Camprodon que no pas amb Cartañà, tot i que la litúrgia d’aquells anys l’atrapava. Salvador Garcia-Arbós, en una entrevista que li va fer quan va deixar la direcció de la Revista de Girona, el 2009, escrivia: “Volia ser bisbe, però té un posat més de cardenal que passeja per Roma. Gens florentí, Narcís-Jordi Aragó i Masó és tan tímid que els que no el coneixen se’l miren amb respecte i veuen un tipus tímid, arrogant i altiu.” Tenia aquest posat un pèl distant, fruit de la timidesa, però va aconseguir ser un aglutinador de periodistes i col·laboradors que van fer de Presència una revista única en el panorama nacional mentre la va dirigir, del 1967 fins tretze anys després.

El periodista Aragó va ser molt influent per a tota una generació de periodistes. Era una revista que es feia manualment, que l’Aragó i un petit equip de col·laboradors dissenyava per incloure les col·laboracions que arribaven i que després serien impreses a can Curbet, on en Jaume va ser un col·laborador indispensable tot i que no hi escrivia. Van ser anys de pressions, de censura encoberta, d’enfrontaments amb el governador civil, especialment en l’època de Victorino Anguera Samsó. Quan alguna cosa no es podia publicar i els funcionaris exigien que no quedés cap espai en blanc, es van inventar sonets castellans i altres històries surrealistes, que cantaven allà, al mig de la plana, i eren la prova fefaent que hi havia hagut censura de darrera hora.

L’Aragó, que mai va cobrar a Presència, segons explicava, va trobar feina com a director del Centre d’Informació i Documentació de la Cambra de Comerç de Girona, de 1975 a 1995, quan es va jubilar. Allà, sota el paraigua de Josep Maria Ginés, va poder escriure, tot i que no els discursos, que es feia el president. Va publicar llibres i va dirigir, del 1985 al 2009, la Revista de Girona. Sempre li van preguntar per què havia deixat la premsa diària, després de fer de corresponsal de Tele/eXpress. Ell deia que el seu ja era un altre món. En Jaume Guillamet el va temptejar per dirigir Punt Diari abans de la sortida, però no va reeixir. Després Joan Bosch li va oferir la direcció en moments convulsos, que va rebutjar perquè aquell món de joves periodistes i de pressa per fer coses, ja no era el seu. Va ser, però membre i president del consell editorial d’aquest diari i de la Biblioteca Valvi. Membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts, va rebre la Creu de Sant Jordi el 2002 i va ser distingit amb el premi Ofici de Periodista, cosa inhabitual, perquè va fer tota la seva carrera a Girona i no es va prodigar a Barcelona. Sempre va escriure a El Punt. Demà hi tornem.