mirades
Jordi Grau
Receptar o prendre?
He de suposar que ho devia dir l’àvia Neus, però jo ho vaig sentir per primera vegada per boca del seu il·lustre net, en Joan Vall Clara: no és el mateix receptar que prendre. Quanta raó hi ha en tan poques paraules. Que fàcil que és explicar el que haurien de fer els altres i que complex és haver de fer-ho tu. Que fàcil és predicar el que cal fer i que complicat haver de fer penitència pels pecats comesos. Si volgués parlar de política, i tinc clar que tot és política, però en aquest cas volia dir política partidista, se m’acabaria l’article sense haver pogut mostrar una punta de l’iceberg de declaracions contradictòries d’uns i altres, contínuament i en funció de si manen o estan a l’oposició. I no parlem de les xarxes socials, on, des de l’anonimat o no, es llença contínuament verí contra qui gosi opinar una cosa o l’altra. Cansa, però, ben portat, entreté.
Una de les coses que a vegades cal fer és anar a l’hemeroteca i veure com el que era blanc ha passat a ser negre en funció d’uns resultats electorals o d’uns interessos personals. Crec que tothom té dret a canviar d’opinió, sobretot si ho justifica, però hi ha canvis de jaqueta que fan feredat. Els que tenim una certa edat ja vam veure com es canviaven jaquetes durant la Transició. I ha continuat passant. Si has fet de periodista i has estat allà mateix sempre, has acabat veient coses extraordinàries si no fos perquè mai t’has acabat de creure els pronunciaments més abrandats que en determinats moments han fet certs personatges. Catalanistes que es deien de pedra picada practicant un unionisme del 155 fins a les últimes conseqüències. Socialistes del morro mort i antiindependentistes declarats, com a càrrecs de confiança de partits que encara es diuen independentistes. De la dreta conservadora a la feixista. Gent de molta i molta militància a l’esquerra presentant-se per partits liberals. En fi, de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta, però mantenint un discurs en el qual sembla que qui ha canviat d’opinió ha estat la resta del món i no pas ells.
Ja em disculparan aquesta digressió, però vaig pensar aquest article fa uns quants dies veient com hi ha gent que pontifica a les xarxes socials i li sembla que té la raó en tot. O la vol tenir. O creu tenir-la, la raó. O vol imposar-la. Gent que reparteix a dreta i esquerra. Que té clar què ens convé als ciutadans, que ens renya si no es fa allò que ells creuen que cal fer. Gent que havia estat d’un partit fins a la medul·la fins que va perdre la confiança dels que manaven fos pel que fos, perquè hi ha pèrdues de confiança que neixen de la manca de competència, també. A vegades venen ganes de dir: “Doncs facin el pas i presentin-se a les eleccions”, fins que t’adones que ja ho han fet i que els resultats els haurien de fer ser més prudents.
Vaja, que no és el mateix receptar que prendre. Aplicat a la política partidista i a tantes coses de la vida. Les crítiques a tort i a dret quan ets a l’oposició se’t poden girar en contra quan governes i llavors no val sortir a dir el mateix que deien els altres: fa poc que hi som, les herències rebudes... En fi, hi ha gent que ha receptat molt, a veure què fan quan els toqui prendre.