mirades
Jordi Grau
El millor de la seva generació
No ho dic jo, ho va dir algú de qui em refio per a temes de literatura i periodisme com és l’Antoni Puigverd. Es referia a Vicenç Pagès Jordà i ho va afirmar el dilluns 29 d’agost del 2022 al tanatori de Torroella de Montgrí, on tanta i tanta gent es va reunir per dir adeu a en Vicenç, que va morir avui fa un any, quan en tenia 58. De fet no el vaig sentir en directe, ni a ell ni a en Miquel Berga, perquè érem a fora amb un grup d’amics del diari, però ho va escriure l’Eva Vàzquez. El tanatori estava ple a rebentar. El dia que va morir en Vicenç, en Vador i en Guillem m’ho van fer saber i, per a mi, que no en sabia res de la seva malaltia, va ser un cop inesperat. Frisàvem per Kennedyana, un llibre que em va entusiasmar i pel qual li van atorgar el premi Crítica Serra d’Or. N’havia tingut molts, de premis, en vida i va ser un escriptor reconegut, però estic convençut que el més important de tot plegat és que la seva obra perdurarà, que les seves novel·les i els contes es llegiran i els assajos que va escriure seran objecte d’estudi. “Era un grandíssim intel·lectual i aquesta, referida a ell, no és cap paraula pedant”, assegura Eva Vàzquez, una de les persones que van participar en la presentació del dossier que li ha dedicat la Revista de Girona. El dia de la presentació, a Can Quintana de Torroella, amb l’alcalde i el diputat de Cultura de la Diputació, Jordi Colomí i Jordi Camps, hi havia l’Eva, la Glòria Granell, directora de l’Escola Municipal d’Humanitats, i l’Esteve Miralles, escriptor, presentats per Gerard Bagué, director de la revista i coordinador amb Josep Pastells d’un dossier que retrata en Vicenç com “el clàssic més modern”. Maria Mercè Cuartiella, Esteve Miralles, Adrià Pujol Cruells, Eva Vàzquez, Sebastià Roig, Mar Bosch, Eva Comas-Arnal i Glòria Granell Nogué retraten aquest figuerenc arrelat a Torroella. Al dossier hi ha la biografia, les novel·les, els contes, l’obra assagística i periodística, la seva relació amb Figueres i les seves dots com a professor, que són un perfil polièdric del “nostre savi elegant”, com el defineix Eva Comas-Arnal.
Aquell posat adust, distant, que semblava que tenia, es trencava ben aviat. En el fons era un tímid. L’Eva reconeix que l’imposava encara que eren amics. La Glòria Granell creu que “el seu saber li anava en contra”. L’Esteve Miralles, a l’acte de Torroella, va fer una afirmació contundent: “La literatura catalana va entrar al segle XXI gràcies a les novel·les d’en Vicenç Pagès Jordà.” I l’Eva hi vol afegir que “l’assaig en llengua catalana, també”. I el reivindica, assegurant que Memòria vintage és una enciclopèdia de paraules en desús que es converteix en la crònica d’un món que vam conèixer i ha desaparegut. I sobre el crític assegura que cada escrit seu, dècades després, es pot publicar sense tocar una coma.
“Hem vingut a acompanyar-nos per celebrar la seva vida”, va dir en Miquel Berga al funeral, i era ben cert. Queda una obra sòlida i potent. Quaranta-sis anys després de la mort d’Elvis Presley i d’en Biel Sastre Madison, personatge d’Els jugadors de whist, el 16 d’agost del 77, recordem en Vicenç recomanant el dossier de la Revista de Girona i, sobretot, que llegeixin la seva obra, el millor homenatge que se li pot fer.