Memòria Democràtica tenaç

Tal dia com avui del 1938 duien un noi de 18 anys a un impro­vi­sat hos­pi­tal de cam­pa­nya dels entorns de Gan­desa. Era un dels inex­perts com­ba­tents cata­lans de l’ano­me­nada “lleva del biberó”. L’havien incrus­tat dins la XI Bri­gada Inter­na­ci­o­nal, la famosa Bri­gada Thälmann. El seu batalló era lla­vors el 43 (duia el nom d’Ernst Thälmann), inte­grat majo­ritària­ment per volun­ta­ris ale­manys. Quasi un mes abans, el 27 de juliol, aquell estu­di­ant de comerç incor­po­rat a files per força ja havia cai­gut ferit en els matei­xos topants on es lliu­ra­ven els més durs enfron­ta­ments de la bata­lla de l’Ebre. En aquell pri­mer cas de la seva dis­sort for­mava part del batalló 44 (ano­me­nat Zwölfte Februar), for­mat sobre­tot per austríacs. En les dues oca­si­ons el xicot va ser reen­viat a la pri­mera línia de foc. Allí va caure ferit per ter­cera vegada.

L’última carta que aquell jove infor­tu­nat va enviar a pares i ger­ma­nes està datada el 5 de setem­bre de 1938. En aquell tros de paper con­ser­vat per la família, el Pepitu es lamen­tava de no haver tro­bat encara el seu cunyat Josep, boti­guer, més gran que ell, enqua­drat en una com­pa­nyia de cami­o­ners que trans­por­tava mate­rial i que­viu­res al front. El noi es quei­xava que no els dei­xa­ven des­can­sar des que havien pas­sat l’Ebre, feia un mes i mig, el 25 de juliol. Uns vint dies després d’escriure aque­lles rat­lles, el sol­dat de 18 anys queia ferit per ter­cer cop. Va ser el 24 setem­bre a la serra de Cavalls. El van eva­cuar del front vers alguna masia con­ver­tida en hos­pi­tal, com podia ser el Mas Ciu­rana, a Fal­set, o pot­ser enviat altre cop al front, o pot­ser la ferida era mor­tal. Es va per­dre el seu ras­tre.

En un altre front, el de la Sen­tiu de Sió, al cap de pont de Bala­guer, llui­tava un altre cunyat del jove Pepitu, el Sal­va­dor, un impres­sor de 31 anys. Aquest va caure pre­so­ner a Cubells l’1 de gener del 1939, el mateix dia i lloc que pas­sava pel mateix tràngol Fran­cesc Grau i Via­der, autor del lli­bre Rua de cap­tius (Club Edi­tor, 2014), obra on va rela­tar aque­lla punyent experiència en els fronts de llarga resistència de l’àrea del Segre. Aquells sol­dats de lleva van ser trans­por­tats a Miranda de Ebro, on hi havia un dels 194 camps de con­cen­tració cons­truïts per Franco per tan­car-hi prop de mig milió de pre­sos repu­bli­cans cap­tu­rats en aque­lla guerra tan cru­enta ori­gi­nada per un cop d’estat mili­tar mal­des­tre, com ho prova que va tar­dar quasi tres anys a tri­om­far mal­grat estar diri­git per pro­fes­si­o­nals de les armes.

La recerca històrica que des­ple­guen amb tena­ci­tat els ser­veis de la direcció gene­ral de Memòria Democràtica de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya aporta per pri­mer cop algu­nes notícies cer­tes sobre el destí infaust i fatal de joves sacri­fi­cats en l’esforç titànic per entor­pir l’avanç dels fran­quis­tes i faci­li­tar així l’èxode català cap a l’exili i la diàspora. El tre­ball docu­men­tal per hono­rar aquells nois admi­ra­bles és ingent i tenaç. Sobre la fi del Pepitu i d’altres com­ba­tents ja fa set anys que pro­gressa una feina per­se­ve­rant apli­cada prin­ci­pal­ment a la con­sulta regis­tral a l’Arxiu Esta­tal Rus per la Memòria Històrica Política i Social on hi ha dades de sol­dats ferits o morts a la guerra espa­nyola. Alguns d’ells des­a­pa­re­guts a les aca­ba­lles de la con­tesa, per la qual cosa en el cas con­cret del Pepitu es van dema­nar dades ofi­ci­als de defun­ci­ons a onze ajun­ta­ments, nou jut­jats de pau i tres ofi­ci­nes de Regis­tre Civil dels ter­ri­to­ris afec­tats per la bata­lla de l’Ebre.

Algu­nes famílies d’aquests herois màrtirs apor­ten mos­tres d’ADN que poden iden­ti­fi­car genètica­ment les des­pu­lles anònimes que es van exhu­mant de les fos­ses comu­nes, dels fons de les trin­xe­res, o escam­pa­des per aque­lles ter­res cas­ti­ga­des per una guerra que uns i altres van mini­mit­zar durant anys. Aque­lla guerra va del­mar una gene­ració de jovent que havia començat a obrir-se camí, com el Pepitu, que volia com­bi­nar la feina d’agent comer­cial i d’escrip­tor, com el seu pare, i com altres morts en com­bat que podem per­so­na­lit­zar en els casos de Ramon Esquerra, crític i pro­fes­sor de lite­ra­tura, i de Jordi Folch i Cama­rasa, arti­cu­lista novell, un dels fills de Josep Maria Folch i Tor­res. Tres joves lle­ials a la República i a Cata­lu­nya repre­sen­ta­tius de mol­tes altres vides estron­ca­des bru­tal­ment en els ter­ri­bles com­bats dels espais de l’Ebre. Podem veure els seus noms en el Memo­rial de les Cam­po­si­nes, un lloc que mereix ser més dig­ni­fi­cat i més visi­tat.