Jo també soc valencià

Mesos abans de dei­xar-nos, el sem­pre enyo­rat Miquel Pai­rolí va escriure un arti­cle en aquest diari que hau­ria de ser de lec­tura obli­gatòria en esco­les i ins­ti­tuts i, posats a dema­nar, text de capçalera per a molts polítics, peri­o­dis­tes i ter­tu­li­ans diver­sos. L’arti­cle, titu­lat “Jo també sóc valencià”, l’escri­via en Miquel com a prèvia de la mani­fes­tació con­tra el tan­ca­ment de TV3 al País Valencià pre­vista per l’endemà, el 16 d’abril del 2011, a València.

En Miquel començava esmen­tant una frase de Lluís Llach: “El País Valencià és el meu país”, i deia que la subs­cri­via ple­na­ment. “Puc dir, per diver­sos motius, que el País Valencià és el meu país”, escri­via Pai­rolí, recor­dant els seus nom­bro­sos amics valen­ci­ans, com de gust i aco­llit s’havia sen­tit sem­pre més enllà de la Sénia i com endins seu bate­gava “allò que un expe­ri­menta con­tem­plant el pai­satge del País Valencià –el que encara no ha arra­sat l’espe­cu­lació–, sen­tint les vocals clares i la música ale­gre de la seva antiga llen­gua, que és la nos­tra”.

A con­ti­nu­ació lamen­tava “la doc­trina ofi­cial que ha empas­ti­fat el País Valencià aquests últims anys i que ha pretès con­ver­tir la men­tida i la cari­ca­tura en veri­tat”, i seguia: “Al País Valencià, la llum és impa­ga­ble; la iro­nia, secu­lar; i el país, esplèndid, i tot això dóna força per resis­tir, per com­ba­tre, per opo­sar-se a la nàusea que pro­voca aquesta cort de delinqüents i de traïdors que ara esprem el país com una taronja.” “Demà no seré a València, però jo també sóc valencià”, con­cloïa.

Més de dotze anys després, i ara que una nova “onada de fal­se­dat i demagògia” està a punt de tor­nar a empas­ti­far el País Valencià, l’arti­cle de l’enyo­rat com­pany és més vigent que mai. I, si us plau, no s’hi val, allò que els valen­ci­ans ho han vol­gut. Tot el con­trari, el que cal ara és més suport i soli­da­ri­tat que mai amb els nos­tres com­pa­tri­o­tes. Jo també soc valencià. Tots ho som.