Música feridora

No estic segur que hi hagi sen­ti­ments per­so­nals, en el sen­tit que nor­mal­ment donem a aquest mot: sen­ti­ments només “meus” o només “teus”; el que hi ha, penso, són mane­res meves i teves i de cadascú d’expres­sar uns sen­ti­ments que tots hem expe­ri­men­tat alguna vegada.

Crec, per tant, que això que expli­caré ho han sen­tit també els lec­tors d’aquest diari: la tris­tesa que pro­du­eix en un moment deter­mi­nat un tipus de música.

M’estava, l’altre dia dinant, en un bar prop de casa, i de cop vaig ser cons­ci­ent de la música que sonava pel fil musi­cal de l’esta­bli­ment. Era una cançó fran­cesa, antiga, ni molt bona ni dolenta, que no estava segur d’haver sen­tit mai. I de sobte, la for­qui­lla se’m va atu­rar sobre les pata­tes amb bacallà, i vaig sen­tir com si, jun­ta­ment amb el braç, alguna cosa s’encongís din­tre meu. Vaig ado­nar-me que em tro­bava sol i trist. Trist? O més aviat era enyo­rança? Però enyo­rança de què? La música no em recor­dava cap moment de la meva vida. Com­prenc que en sen­tir deter­mi­nada peça, que va lli­gada a una situ­ació sen­ti­men­tal que ja ha pas­sat avall, a una flo­rida ado­les­cent, a una memòria de la pròpia vida, algú pugui com­moure’s. Però en aquest cas no era així, i el fet s’ha repe­tit diver­ses vega­des. Tam­poc no és una con­seqüència de la lle­tra que invi­ta­ria a l’emoció. No. Sovint, m’ha envaït aquest sen­ti­ment fins i tot en sen­tir algun balla­ble insig­ni­fi­cant, can­tat o sim­ple­ment ins­tru­men­tal, que no té, cons­ci­ent­ment, cap sig­ni­fi­cat per a mi.

Per què una música qual­se­vol des­til·la, tot d’un ple­gat, aquest sub­til verí, que algú podria inter­pre­tar, en aquesta època de l’any, dient que són els “llargs san­glots dels vio­lins de la tar­dor” de Ver­laine? Però, això passa també un nit d’estiu, i un matí de pri­ma­vera, i apa­reix de cop, sense avi­sar, sense poder pre­veure-ho, en ple tre­ball soli­tari o quan és més ani­mada la reunió.

He dit, abans, que la música cul­pa­ble no té, cons­ci­ent­ment, cap sig­ni­fi­cat per a mi. Bé n’ha de tenir algun, però, més o menys ama­gat, lle­vat què cre­guem que la música actua com un agent d’impacte pura­ment biològic o vis­ce­ral. Em costa creure-ho de la música a la qual em refe­reixo, més aviat lleu­gera i con­ven­ci­o­nal. Algun psicòleg ens ho podria expli­car millor, però jo sos­pito que és la “música del temps per­dut”. En un moment deter­mi­nat, una melo­dia repre­senta una època, o un estil, que ha emmar­cat les nos­tres opci­ons de vida. Les opci­ons s’han anat escapçant, els nos­tres camins s’han escurçat, però la musi­queta con­ti­nua sonant com “ales­ho­res”. No hi fa res que no l’hàgim sen­tit mai, abans. És la melo­dia de la impos­si­ble marxa endar­rera, el compàs mesu­rat dels pas­sos que estem obli­gats a fer.

Sor­to­sa­ment, la peça és curta i cal alçar-se, pagar el dinar, salu­dar la por­tera de casa i enlles­tir un arti­cle abans de les cinc.