Moments d’enjòlit
L’artista Maria Recasens viu davant de la Fosca, a Palamós. Cada dia hi observa un munt de banyistes i passejants. Els ha retratat i després els ha traslladat al llenç retallant el paisatge, el fons, la referència, i així la pintura se centra en un gest determinat, un instant concret de cada figura. Pinta cossos de totes les edats i formes que entren o surten o s’estan al mar, que neden, suren o enfilen una onada amb la planxa de surf; que prenen el sol, fan castells de sorra, juguen a pilota, caminen, fan un estirament, s’eixuguen amb la tovallola o estan en actitud contemplativa. Són figures suspeses en el món de l’instant, que apel·len a l’atzar i al concepte de la mirada sempre canviant. Ella en diu moments d’enjòlit, per això l’exposició on les presenta en un espai meravellós com és la Torre de Guaita de Sant Sebastià de la Guarda, organitzada pel Museu del Suro de Palafrugell, es titula La mirada enjòlita. Enjòlit és un terme d’essència marinera que es refereix a l’embarcació ancorada que es gronxa a mercè de les onades i esperant un destí. En sentit figurat, vol dir tenir l’ànim en suspens.
Les pintures de Maria Recasens, que s’exposen fins al 24 de setembre, són diürnes, amb una llum i uns colors deliciosos, tot i que a l’estiu els grans moments d’enjòlit se solen viure de nit. Potser ho dic condicionada per la proximitat de la lluna blava, dijous vinent a la matinada. Aquest fenomen es produeix quan hi ha dues llunes plenes en un mateix mes. La primera la vam tenir l’1 d’agost. Cada cicle lunar dura 29,5 dies, de manera que els dotze cicles lunars sumen 354 dies, que són 11 dies menys que els 365/366 que formen un any. Aquests dies s’acumulen i fan que cada dos o tres anys es produeixi una lluna plena de més. Les properes llunes blaves seran el 31 de maig del 2026 i el 31 de desembre del 2028. La de la setmana que ve serà, a més, la més gran i brillant de l’any, la qual cosa la convertirà també en el que es coneix com a superlluna. Mirar la lluna és un moment d’enjòlit que et fa misteriosament feliç, com el poemari de Joan Margarit i com el títol de la cançó de Marc Parrot, que acaba de treure’n una versió preciosa amb Ramon Mirabet, qui fa poc postejava: “Diuen que només hi ha dos dies a l’any en què no es pot fer res. Un és ahir. L’altre és demà.”