Opinió

Tal dia com avui

Josep Maria Espinàs

Núria

En l’adolescència, quan vaig començar a descobrir –fragmentàriament i pel meu compte– que el català que es parlava a casa era també una llengua literària, em van captivar uns versos de Maragall que no he oblidat mai més:

Verge de la vall de Núria,

voltada de soledats,

que immòbil en la foscúria

i en vostres vestits daurats

oïu l’eterna cantúria

del vent i les tempestats...

Els trobava, i els trobo, magistralment suggeridors. La gràcia de la rima esdrúixola en “Núria”, i dos mots que per a aquell noi analfabet eren tan musicals i gairebé exòtics: foscúria, cantúria... I tres contrastos –ara ho analitzo– plens de força expressiva: la lluminositat i la negror (els vestits daurats i la foscúria), la immobilitat de la verge i el moviment del vent i la tempestat, i el fet que es pugui estar “voltat de soledats”, és a dir, acompanyat pel no-res.

Maragall recollí l’atracció que la vall de Núria, i el seu santuari, exercí sobre una determinada classe barcelonina al voltant del canvi de segle. Fou un descobriment ciutadà, com diuen els mateixos “Goigs”: “Verge de la vall de Núria / a vós vénen les ciutats”.

Perquè és clar que durant molts segles Núria havia existit, però abans de la florida de l’excursionisme i de la renaixença cultural catalana la seva dimensió havia estat bàsicament comarcal i religiosa. Quan dic comarcal penso en les dues bandes del Pirineu, i quan dic religiosa en l’esperit tradicional dels romeus. Josep Maria Guilera explicava que encara havia vist passar fa seixanta anys, per sant Pere –quan la neu s’havia fos i s’obria el santuari–, els romeus de Fontpedrosa i de Prats de Balaguer, que havien passat per les Noufonts; els d’Elna, Bolquera i altres poblets del coll de la Perxa arribaven pel coll de Núria; els de Sallagosa, Er i Llo pel de Finestrelles, i els d’Oceja i Vallsabollera, pel pas dels Lladres.

En començar el setembre, per sant Gil, la festa la feien els pastors, i el dia de la Mare de Déu, festa major de Núria, hi arribaven els romeus de la vall de Ribes, de Camprodon, de la Garrotxa, del Berguedà... Els catalans del Nord no hi eren, aleshores, perquè es reunien a Font-romeu, que és un nom ben significatiu.

Avui, a les portes d’un altre Onze de Setembre, podríem invocar en certa manera els versos maragallians:

Per què ens mireu, Verge santa,

amb aquests ulls tan oberts?

Doneu-nos l’esgarrifança

dels vells miracles complerts!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.