Estem endarrerits

Al meu barri es cons­tru­ei­xen noves cases, i un parell que són a punt d’aca­bar-se no sem­bla que hagin pre­vist cap rampa d’entrada per a minusvàlids. Ja fa temps que es parlà d’unes nor­mes que cal­dria tenir pre­sents en les futu­res edi­fi­ca­ci­ons, però cal supo­sar que es trac­tava més d’un “pro­grama” amb bones inten­ci­ons que no pas d’una “dis­po­sició” efec­tiva.

D’acord amb les xifres cone­gu­des d’altres països, a Cata­lu­nya hi ha pro­ba­ble­ment més de dues-cen­tes mil per­so­nes més o menys minusvàlides, una part de les quals neces­sita moure’s en un cot­xet o cadira de rodes. Però, a més, hi ha molts ciu­ta­dans que, arri­bats a la vellesa, es tro­ben amb greus pro­ble­mes dia­ris per a entrar a casa, uti­lit­zar els ser­veis domèstics –cuina, cam­bra de bany– i en defi­ni­tiva viure-hi amb una certa nor­ma­li­tat i faci­li­tat.

A la revista “Votre mai­son” he des­co­bert que els fran­ce­sos se n’han pre­o­cu­pat seri­o­sa­ment. L’objec­tiu és sua­vit­zar les difi­cul­tats amb què es troba el minusvàlid o el vell que vol con­ti­nuar movent-se amb auto­no­mia en un món casolà que ha estat con­ce­but, sis­temàtica­ment, per a gent en ple­ni­tud de facul­tats físiques. L’allar­ga­ment de la vida és un fet, però aquest allar­ga­ment sovint implica la pèrdua o la dis­mi­nució de la inde­pendència per­so­nal. Acon­se­guir d’alçar-se d’una butaca pot ser un veri­ta­ble pro­blema, repe­tit al llarg del dia.

Al mer­cat francès ja hi ha buta­ques d’aque­lles tan còmodes –en les quals molts que­den enfon­sats, i els manca força per a sor­tir-ne– que tenen un meca­nisme que, tot alçant el seient i fent avançar el res­pat­ller, deixa la per­sona pràcti­ca­ment dreta. Un altre objecte bàsic –i cre­a­dor de pro­ble­mes– en l’existència del minusvàlid és la banyera. Hi ha models i acces­so­ris –esca­le­tes, seients incor­po­rats, bar­res on aga­far-se, etc.– que faci­li­ten el seu ús, però el model més revo­lu­ci­o­nari és una banyera que “s’obre per la mei­tat” i que acaba d’obte­nir un premi. S’hi entra, doncs, gai­rebé a peu pla i no hi ha pro­ble­mes d’accés ni de cai­gu­des. Cal dir que un meca­nisme de segu­re­tat fa impos­si­ble que la banyera s’obri si no és total­ment buida...

Amb tot això es tracta, també, d’evi­tar el petit acci­dent casolà, que en el cas de les per­so­nes d’edat avançada pot ser greu. Encara estem molt endar­re­rits en aques­tes pre­vi­si­ons: les per­so­nes que tenen un equi­li­bri fràgil solen ser vícti­mes d’enra­jo­lats o de sòls rellis­co­sos i bri­llants, i és abso­lu­ta­ment reco­ma­na­ble que el reves­ti­ment sigui moqueta, de cautxú, suro o d’altres mate­ri­als anti­re­llis­cada.

Al cos­tat de tants elec­tro­domèstics d’insig­ni­fi­cants vari­e­tats costa d’enten­dre que no s’ofe­rei­xin, per exem­ple, lava­bos d’altura regu­la­ble i altres dis­senys que poden ser útils no tan sols als minusvàlids sinó a una gran quan­ti­tat de per­so­nes. Hi ha molt camí a fer, encara.