Tancar la parada

“Saps, els de la merceria han tancat? I ara els dels electrodomèstics, també. Aviat no quedaran botigues.” Parlo amb la meva mare, que està ben amoïnada perquè constata que, d’un temps cap aquí, els comerços i els tallers de pobles i viles, com el seu, abaixen la persiana. Els amos i les mestresses que han portat el rem de la botiga es jubilen i no hi ha continuïtat. Cap membre de la família vol seguir-los les passes i ningú altre de fora s’interessa per posar-se al capdavant del negoci perquè no ho veuen clar. “Les persones grans que no tenim cotxe, on hem d’anar a comprar uns botons, una cremallera, una pila o un endoll?”, em pregunta ma mare. I sentencia: “Com que ho hem fiat tot als supermercats i a les grans superfícies, ara, als pobles, no hi queda ben res. Només bars!” La seva és una queixa que l’he sentida en altres indrets del país. Quan hi he anat per feina, sempre tens temps de fer-la petar amb els autòctons, mentre fem un cafè al bar del poble. I veus persianes abaixades i rètols de traspàs o venda de locals on fins no fa gaire hi havia un negoci que ha tancat. I és quan et diuen que: “El de cal fuster, el de la ferreteria o el lampista han plegat perquè tenen edat de retirar-se però ningú els substitueix.” I hi afegeixen: “La gent ara ens estimem més anar a Ikea, a Leroy Merlin o a Bauhaus”, per citar només un parell d’exemples de grans centres que s’han implantat arreu. No dubto pas que són pràctics, però sovint no et serveixen ni t’atenen de la mateixa manera que ho feien els que tota la vida t’havien saludat amb un somriure a la boca des de darrere del taulell d’aquella botiga de tota la vida. Una vida que ha provocat uns canvis d’hàbits i de servituds que han afectat un dels pals de paller dels pobles: el comerç. Per molta voluntat de reinventar-se i de treballar que hi posin, si nosaltres, els potencials clients, no els fem pas costat, som una mica responsables que hagin de tancar la parada.