Opinió

La parla empordanesa

Característic del nostre parlar és pronunciar amb t final algunes formes verbals, com ara ‘suposut’ per ‘suposo’

Des de sempre, a l’Empordà, hem sentit paraules i expressions ben típiques d’aquesta terra. Així, eixida per terrat, trempat per eixerit, basarda per por, cuixot per pernil, tomata en comptes de tomàquet, escarxofa per carxofa, frigola per farigola, brunyols per bunyols, ciratge en lloc de betum, espàrgol per espàrrec. També caparrassa per mal de cap, llomillo per llom, mocarrons en lloc de macarrons, fressa per soroll, a feques per a fe que és, escarrassar-se en comptes d’esforçar-se, tempanell per envà, xíndria i xamfaina per síndria i samfaina, carrota per pastanaga, tampis per m’és igual, merci per gràcies... Aquests tres darrers per influència francesa, segurament. I, fem atenció: un franquet no és un petit dictador espanyol d’altre temps, sinó un cranc de mar. Fer la fi d’en Cagaelàstics és fer una mala fi. Una cosa de pa sucat amb oli és de poca importància. Refranys i dites en tenim per al pare i per a la mare: fa una tramuntanada que aixeca la cua als gossos; fem com els burros de Biure: trempar i riure; anar a can Pixa de Masarac; terra de romaní, terra de poc vi; la carn fa carn i el vi fa sang; i dos vints fan quaranta; fot-li, que és d’Ordis!; tinc una pixera que m’arriba a la Jonquera, i si no hi puc anar, m’arribarà a Perpinyà; a la vinya de l’oncle Puig, cull i fuig; de vi, tocino i amic, el millor el més antic... Característic del nostre parlar és pronunciar amb t final algunes formes verbals, com ara suposut per suposo. O l’ús de la e en formes com ara ens e surt. O la supressió de la d en mots com ara divenres per divendres i venre per vendre. I l’elisió de la vocal neutra en paraules com ara Tresa per Teresa, brenar per berenar i tronja per taronja. Als de Vilafant, abans, els deien rajolers; als de Ventalló, pescallunes; bruixots als de Llers; als de l’Escala, esquenapelats; als de Cabanes, potamolls; bocagrocs als de Darnius; als de Capmany, mataminyones; als de Figueres, pocquetecrecs; als de Navata penjamarrans; merdissers als de Vilabertran i, finalment, els del Port de la Selva deien dels de Cadaqués que s’aixecaven cada dia una hora més aviat per poder estar-se una hora més sense fer res. Cada terra fa sa guerra, era dita d’abans. No voldria ser jo ara un baliga-balaga, ni un tocacampanes, ni un taral·lirot, vaja.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia