Un bisbe respectat i estimat

Jaume Camprodon i Rovira va ser nomenat bisbe de Girona l’1 de setembre del 1973 i, avui fa cinquanta anys, va visitar per primera vegada la que ja era la seva diòcesi, tot i que no va ser consagrat bisbe fins al dia 21 d’octubre. En són una mostra les fotografies que li va fer Narcís Sans al peu del Palau Episcopal, a la plaça dels Apòstols, amb els mossens Montal i Montes. Expliquen molt bé, més del que ara es pot entendre, que el Bisbat de Girona es preparava per a un gran canvi. El nou bisbe, jove, de 47 anys, era natural de Torelló i venia a substituir Narcís Jubany i Arnau, que acabava de ser nomenat arquebisbe de Barcelona, pas previ a la porpra cardenalícia. Jaume Camprodon, en canvi, arribava a Girona a contracor. Era dels que s’havien cregut el Concili Vaticà II. Amb catorze anys havia ingressat al Seminari de Vic, on va cursar humanitats, filosofia i teologia, i va ser destinat a parròquies abans de ser professor del Seminari. Ja va demostrar el seu saber fer com a consiliari diocesà de la Joventut Obrera de Catalunya. El 1963 el bisbe Masnou el va enviar a estudiar teologia a l’Institut Catòlic de París, considerat obert i avançat al seu temps, però el va fer tornar poc després per cuidar-se de parròquies a Calaf i Manresa i especialment per fomentar la relació entre Església, obrers i laics.

Jaume Camprodon va dir que no a ser bisbe al nunci perquè no era canonge, no tenia titulacions acadèmiques i no coneixia la diòcesi. El van convèncer que a Girona calia un bisbe com ell, català i que apliqués el Concili. Va obeir, però disposat a fer feina. A la fotografia se’l veu sense sotana, fet inusual llavors en un bisbe. Va decidir no viure al Palau Episcopal, cosa que va provocar grans discussions. Va preferir un pis compartit amb la seva germana i mossèn Josep Padrós, el seu secretari. Va decidir que no sortiria a la processó del Divendres Sant. I poc després de ser nomenat, a la inauguració de la Fontana d’Or, davant les autoritats franquistes, va dir que ell no era cap autoritat per fer discursos i que la seva feina era presidir la cristiandat. Per això no va voler beneir l’edifici i va convidar a resar un parenostre.

Va ser 28 anys bisbe fins que, als 75 anys, va presentar la preceptiva renúncia. Després d’un temps el bisbe Carles Soler Perdigó va arribar a Girona. El bisbe Camprodon va tenir una llarga vida. Va morir als 90 anys a les Germanetes dels Pobres, on vivia, el 26 de desembre del 2016, vint anys després, dia per dia, del seu antecessor, el cardenal Jubany. Era afable i proper i va afrontar amb senzillesa la dificultat de la renovació eclesial que van marcar els seus anys de bisbe. Va ser ben rebut pels gironins. Era catalanista i demanava que a la gent migrada se’ls parlés en català. No que se’ls hi exigís, sinó que se’ls hi ensenyés. Va rebutjar la Creu de Sant Jordi el 2003 amb l’argument de Vidal Barraquer que el millor premi per a un bisbe és la seva creu pectoral, que diu molt d’ell. Va ser un pastor. Era el que tocava després d’un bisbe doctor i savi com Jubany. Jaume Camprodon va ser, en paraules d’Enric Mirambell, “menys temut, igual de respectat i força més estimat”. Avui fa cinquanta anys va arribar a Girona. Diòcesi que continua sense bisbe.