Aritmètica

El vaixell del rei de Nàpols ha naufragat. La tripulació ha quedat disseminada i desorientada en una illa remota. La tempesta persisteix i Trinculo, el bufó del rei, com sempre, s’ha de buscar la vida. Apareix una forma vagament humana coberta per una gran capa: és Caliban, mig home, mig peix, un monstre –pensa Trinculo– amb qui, si fos a Anglaterra, faria la primera pela mostrant-lo com una curiositat exòtica. De moment, però, no cal tenir manies i Trinculo s’aixopluga sota la capa del monstruós Caliban. La seva reflexió final, plena de resignació i sentit pràctic, és: “La misèria fa estranys companys de llit!” L’escena és de La tempesta de Shakespeare. Aquest és l’origen de la popular expressió: “la política fa estranys companys de llit”. Els resultats de les darreres eleccions ens han portat exactament aquí: qui més qui menys busca desesperadament refugi (és a dir, poder) encara que s’hagi d’allitar amb companyies estranyes. L’aritmètica marca implacablement la situació i el que ahir es veia negre avui pot resultar la mar de blanc. No cal escandalitzar-se. Són oportunitats que generen alguna extravagància, però que solen anar a favor del bé comú. Tenim el precedent del pacte del Majestic de 1996: al nacionalista català Jordi Pujol, l’ABC el va declarar “español del año” i el nacionalista espanyol José María Aznar va abolir el servei militar obligatori. Dues coses impensables si no hagués estat per necessitats comptables. Veurem, ara, quins beneficis ens poden reportar les lleis de l’aritmètica. De moment, sembla que tindrem les llengües peninsulars al Congrés. Una idea tan sensata només podia sorgir dels capricis de l’aritmètica parlamentària. Així avancen els països i la veu de les minories fa forats impensables. Benvinguts els estranys companys de llit! I, si volen, com que és diumenge, hi podem posar una postil·la de Groucho Marx: “No és la política que fa estranys companys de llit: és el matrimoni.”