Era la nostra estació preferida

Durant anys i panys, l’estiu ha estat l’estació que molts esperàvem amb ànsia des del precís instant en què acomiadàvem l’anterior. Les tres altres estacions se’ns feien eternes. L’estiu, quan érem primer petits i més tard joves, no podia ser més excitant. Era l’època de les vacances escolars, de baixar al poble en aquells cotxes sense aire condicionat i sense cinturons de seguretat on miraculosament cabien sis persones, de llevar-nos sense despertador i, dels 18 en endavant, d’esprémer l’adrenalina que et corria per les venes fins que bars i discoteques obrien les llums de la sala. L’època dels amors d’estiu i de les primeres descobertes. Era, i ha estat fins fa quatre dies, la nostra estació preferida. Però de cop s’ha girat la truita. Aquest mes d’agost, moltes persones hem descobert que, oh sorpresa, tenim glàndules sudorípares. Hem hagut de dir adeu a les nits dormint d’una tirada (ara només és possible si abans vens un ronyó per pagar l’aire condicionat) i hem apreciat el valor d’una dutxa d’aigua freda. Hem condicionat com mai les nostres vides als rellotges perquè hem après que hi ha hores del dia en què al carrer només vols morir-te o matar algú i hem trobat a faltar el fred (una sensació impensable per als que se’ns posa la pell de gallina ja per sota dels 19 graus). I sí, ho hem d’admetre, hem maleït com mai els que tenen segones i terceres residències i esdevenen nòmades segons el que marca el termòmetre. Hem somiat ser finlandesos o noruecs, almenys tres o quatre mesos, i hem assumit que l’estiu, mai més, serà la nostra estació predilecta. També, com no, ens hem empassat el somriure venjatiu dels que sempre s’han turmentat amb la calor i ara, mentre superen un infern, ens miren i pensen: ”Per fi, aquí, ens fotem tots.”