Patrimoni i cinema amateur

Aquest any i fins al 28 d’abril del 2024, el Museu del Cinema de Girona presenta la mostra Centenaris. Tomàs Mallol i el cinema amateur (1923-2023). Es tracta del centenari del naixement de l’home la col·lecció del qual va ser clau per al naixement del Museu del Cinema. En vam parlar en unes Mirades. D’altra banda, fa cent anys, més o menys, naixia el cinema amateur. “Els inicis són molt confusos. El cinema neix a finals del segle XIX i a principis dels anys 20 del segle passat hi ha dos fets rellevants, que es creïn dos petits formats, que representen el naixement del cinema amateur.” Ho explica l’Antoni Martí i Gich (Barcelona, 1947), un personatge clau per a la recuperació del nostre patrimoni audiovisual, al marge de ser un documentalista i cineasta reconegut. Els dos formats a què fa referència són l’aparició de les primeres càmeres que permeten fer cinema amateur: la Pathé Baby, de Charles Pathé, que va crear una càmera amb un film no inflamable de 9,5 mm a França, mentre que als EUA Kodak va començar a fabricar també un projector i una càmera de film no inflamable de 16 mm.

El cinema amateur té una importància cabdal. L’Antoni Martí en parla amb passió mentre esmenta els noms més importants que ha tingut el cinema amateur a casa nostra, que van ser capaços d’immortalitzar una manera de viure ara perduda i que cal conservar. Perquè, al marge de les pel·lícules familiars, molts d’aquests cineastes amateurs van sortir al carrer i van filmar processons, festes majors, desgràcies naturals o escenes de la vida diària, una manera de viure que cal conservar i recordar. Això és el que fa que el cinema amateur sigui tan important. I a això ha dedicat la seva vida l’Antoni Martí. Després d’estudiar publicitat a l’Escola Massana, es va dedicar al cinema. És autor de documentals, des del que va fer amb Juli Cuartero amb 8 mm Retrato de una juventud, el 1969, fins a concerts de Lluís Llach, la primera gran campanya teatral de Barcelona, el Grec 76, o la sortida del diari Avui. Després ha filmat noticiaris per a l’Institut del Cinema Català, va ser responsable de la sèrie sobre comarques de Catalunya encarregada pel Centre Promotor de la Imatge i el 1984, ja instal·lat a la Bisbal d’Empordà, va fundar Vídeo Play Serveis, entre altres, amb Dolors Fuster, Miquel Riera, Àngel Quintana i Xavier Roca, que van produir documentals, anuncis publicitaris i turístics, i van fer recuperació de patrimoni cinematogràfic. El tren petit i Diari d’una transhumància en són una bona mostra.

Antoni Martí també va fer ficció: Hic digitur Dei (1976-1977), amb guió de Quim Monzó, entre d’altres, i els principals actors del moment de protagonistes; Underworld (1983), o el llargmetratge Una nit a Casablanca (1984). El 2009 va cedir a l’Inspai de la Diputació de Girona dos fons audiovisuals amb 256 films. Caldrà escriure sobre cinema amateur. Te n’adones quan sents l’Antoni Martí parlar de Pere Comellas de Corçà o d’Antoni Varés de Girona, però també d’Herms Alder, el dentista lloretenc, o Narcís Sans, Joaquim Puigvert, Antoni Miralles o el Festival de Cinema Amateur de Sant Feliu i la Biennal de Palafrugell.