mirades
Jordi Grau
Els pobres no podran tenir cotxe
El títol és volgudament provocador i no es refereix a la part de la població que aquí a casa nostra ja no en té, de cotxe, perquè no té possibilitats econòmiques de tenir-ne. Es refereix als que ara en tenen perquè els cal per poder anar a treballar i que potser no en podran tenir a causa del preu a què es posaran els cotxes. En nom de la millora de les condicions climàtiques i del medi ambient, hi ha una croada contra els cotxes vells –ull, no tots altament contaminants– que farà que gent que ara es guanya la vida malament ho tingui molt més complicat. He de deixar clar que el que escric està inspirat en articles i dissertacions que he sentit al professor Xavier Díez, historiador, ensenyant, assagista, novel·lista i sindicalista i home de profundes conviccions d’esquerra. El seu discurs és incòmode perquè parla clar, amb dades i amb arguments. Fa temps que li sento a dir que moltes polítiques teòricament d’esquerra acaben perjudicant la població més desfavorida, amb la qual cosa es trenca aquell principi que la política en general i la d’esquerra en particular han de contribuir a millorar la vida de la gent. No serveix de res salvar el món si els que hi viuen ho passen cada dia pitjor i no arriben als mínims. I sí, ja sé que escric sobre casa nostra, on estem força millor que la majoria de població mundial.
En un article recent Díez escrivia que un SUV xinès s’ha convertit per primera vegada en el més venut del món. La raó és el preu. El salari mitjà a casa nostra supera de poc els 1.300 euros i molta gent en cobra menys de mil. Per això comprar o canviar el cotxe és una despesa molt elevada. I molta gent el necessita per treballar o per anar a treballar. Ja gasten molts diners si l’han d’aparcar en zona blava o buscar un pàrquing. Perquè moltes vegades pensem només en la gent que es pot moure a peu a la ciutat. Però, i els mestres i professors que han de canviar de població i desplaçar-se cada dia? Escriu Xavier Díez que una professora que va de Banyoles a Lloret pot fet el trajecte en poc més de 45 minuts, però que en transport públic triplicaria el temps. Anar a Barcelona és un drama per als de fora. Les polítiques de mobilitat es fan pensant en una majoria de gent i ara estem penalitzats els que hem d’anar a la gran ciutat en horaris en els quals no hi ha trens, per exemple. I si volem anar al teatre o a un concert? A les comarques gironines passa el mateix. Es pot anar al teatre a Bescanó en transport públic des de pobles del voltant? No.
Els cotxes són cars, els salaris baixos i s’insta a canvis de vehicles que hi ha gent que no es pot permetre. “S’està excloent una àmplia franja de la població de la mobilitat privada”, diu Xavier Díez. Com va a treballar a un polígon un veí de Salt a les sis del matí? Com es desplacen els treballadors de la sanitat pública i de l’ensenyament? Això porta a pensar que els més fràgils de la nostra societat en poden resultar els més perjudicats. Xavier Díez adverteix que no és negacionista i que el preocupa el canvi climàtic. M’hi adhereixo, però cal fer un crit d’alerta per advertir que l’ecologisme a Catalunya no pot ser classista. I a vegades no només ho sembla, sinó que ho és.