L’habitatge, cada cop menys social

Ens assabentàvem fa uns dies que el president de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona havien acordat que la Ciutat Comtal cediria 27 solars al govern català per construir-hi 1.800 habitatges socials. Durant els 8 anys de Colau, l’Ajuntament que també governaven els socialistes va incorporar poc més de 4.000 pisos al parc d’habitatge social, entre construïts de nou i comprats. N’havien anunciat un mínim de 8.000 però la promesa, malgrat ser el plat estrella de la seva carta electoral, es va quedar a mig camí. És difícil dimensionar la gravetat d’aquest problema, però ens pot ajudar una mica l’indicador de les execucions hipotecàries. L’any 2021 se’n van realitzar 5.287 i l’any 2022, fins a 4.749, segons dades del Consell General del Poder Judicial. Moltes, com sabem, acaben en desnonaments i totes, sense excepció, les protagonitzen famílies desesperades que han de suplicar un sostre on viure. Pactes com el signat pels dos dels grans mandataris d’aquest país, o d’altres que van en aquesta línia, només poden agradar-nos, però no hi ha altra opció que no sigui la de mirar-se’ls des de la desconfiança, atès que la política d’habitatge d’aquest país ha estat un autèntic desastre. Mentre que als països europeus en què ens hauríem d’emmirallar tenen un 15% d’habitatge social, aquí no arribem al 2%. I aquesta dinàmica no es revertirà sense polítiques valentes. Perquè, per ara, seguim veient noves promocions als nostres barris dirigides principalment a inversors que les llogaran, a preus prohibitius, a executius expatriats que treballen a casa nostra o a una certa elit. En paral·lel, a 5.000 famílies a l’any les seguiran fent fora de casa seva mentre llegeixen als mitjans que algú vol construir pisos socials.