L’Espriu de Salt, l’institut progre

En el marc dels actes de commemoració del 40è aniversari de la independència de Salt, el seu comissari i professor honorari de literatura anglesa, el saltenc Miquel Berga, va insistir en la necessitat de dedicar un ampli espai al món de l’educació, i, així, el 7 de setembre es va fer a l’auditori de la Factoria Cultural Coma Cros una jornada densa que va portar per títol Educació i Democràcia. Una taula rodona amb aquest títol moderada per la doctora Anna Jolonch, amb participació de Moisès Esteban, Maria Rosa Terradellas, Carles Ruiz i Natàlia Nadal, una conferència del pedagog i catedràtic emèrit de la universitat de Lió Philippe Meirieu i una intervenció final d’Irene Rigau, exconsellera d’Ensenyament i que havia estat mestra a Salt, van ser el plat fort d’una jornada que va obrir l’alcalde Jordi Viñas. Però entremig hi va haver un moment emotiu, la presentació del llibre L’Espriu (1976-1983). L’institut de Salt en els anys de la transició, de Carles Barceló, que va ser el primer director de l’institut i professor del centre fins al 1990.

El llibre és també realitat gràcies a la insistència del comissari Berga, que va ser professor a l’Espriu i primer tinent d’alcalde de Salt, entre el 1983 i el 1991, en els dos primers ajuntaments democràtics presidits per l’alcalde Sunyer. Carles Barceló va reconèixer que com a jubilat havia començat a escriure sense pretensió literària el que anomena “bocins de la memòria”, entre els quals hi ha el seu pas pel Salvador Espriu. Miquel Berga ho sabia i li va demanar que en fes un llibre. Un llibre que val la pena pels que han passat per l’Espriu, però també en general, perquè reflecteix com era engegar un projecte d’institut, sense mitjans, en uns moments convulsos i intensos acabat de morir Franco. Quan va néixer, el que ara coneixem com a Espriu era l’“Instituto Nacional de Bachillerato mixto número 2 de Gerona, barrio de Salt”. Salt no era un municipi i Girona només tenia un institut, el Vicens Vives.

Veure néixer i créixer un institut deuen ser moments inoblidables, i en Carles Barceló, responent a les preguntes de la presentadora del llibre, Irene de Puig, exdirectora del GrupIREF, en va recordar uns quants, com veure que molts alumnes se n’han sortit i molt bé. Però també va recordar els amargs. Ell era el representant de l’administració com a director i al mateix temps professor i col·lega. I recorda la conflictivitat i les vagues dels PNN, per la llibertat d’expressió..., en fi, per tot el que es puguin imaginar. I això li va provocar tensions i moments de patiment que no amaga. Salt vivia des del primer dia la lluita per la independència, que es va recuperar el 3 de març del 1983. La construcció d’un nou institut va ser dura. Volien una nova comunitat educativa que, d’acord amb els signes dels temps, fos “profundament participativa i un laboratori de coneixement i convivència en circumstàncies materials poc favorables”, segons escriu Berga. Potser per això, i per les vagues, l’Espriu va néixer amb la fama de progre. En va ser i també va acollir molts alumnes que potser sense un institut a Salt no haurien pogut estudiar. Això sí, Barceló es queixa que va costar que la gent benestant hi portés els seus fills. Més o menys com ara.