L’Espriu, adherit a la pell de Salt

Ahir escrivia a propòsit del llibre de Carles Barceló sobre la construcció de l’institut Salvador Espriu –Barceló en va ser el primer director– en el seu primer any (1976), que va ser el de la transició. A la presentació de la jornada Educació i Democràcia, Miquel Berga, autor del pròleg, va voler recordar que el 1983, quan Salt va tornar a ser municipi, al poble hi havia una escola pública, tres petites escoles privades i un institut en construcció educativa. Potser per això va voler recordar Sebas Parra i la gestació de l’Escola d’Adults de Salt, que fusionava el valor de l’alfabetització amb el suport a les onades migratòries, llavors procedents de la Península, que havia tingut Salt. Berga en va dir que era una manera d’afrontar el xoc cultural i fer de Salt, mitjançant l’escola d’adults i l’institut, un laboratori de convivència. I va insistir molt en la necessitat de l’educació com a eina bàsica per poder construir una democràcia de qualitat. Quaranta anys després, amb noves onades migratòries ara procedents de més lluny, la lluita continua i Salt, un poble sense catedrals com l’anomena Berga, té el seu punt fort en la gent i les escoles i els instituts que té.

Carles Barceló, el primer director de l’institut progre de Girona, com era llavors conegut el de Salt, es va queixar que va costar que la gent benestant portés els seus fills al nou centre. La foto ha canviat, però continua passant. Molta gent no confia encara en l’ensenyament públic al poble. I si escric que la foto ha canviat és perquè en aquelles primeres fotografies de les primeres promocions es veuen els fills d’una classe treballadora, però ara és molt més multicultural, amb la quantitat de llengües, nacionalitats i cultures que conviuen a Salt. Es veu a les fotografies d’en Josep Maria Oliveras. Al pròleg, Berga destaca que l’institut va ser pioner en moltes reivindicacions i també en la incorporació del servei de psicologia en l’acompanyament de l’alumnat. Antoni Puigverd, escriptor i abans professor del centre, va escriure: “L’Espriu s’ha adherit a la pell de Salt.” I tenia raó, amb el joc entre la pell de brau espriuana i la realitat que vivia i viu Salt. Berga creu que els versos d’Espriu “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”, ressonen amb més força encara avui al Salvador Espriu.

L’Espriu es va dir així quan ja feia temps que estava en funcionament. Carles Barceló volia batejar-lo amb el nom del matemàtic català exiliat Lluís Santaló, fill de Silvestre Santaló, que donava nom a l’escola propera. Però Santaló va dir que no i Salvador Espriu es va imposar a noms com el de Santiago Sobrequés o Carles Rahola, que després sí que han donat nom a instituts gironins.

L’Espriu es dirigeix cap al seu cinquantenari, el 2026. Ara està dirigit pel filòsof Xavier Serra, que està fent una gran feinada al centre. Té mancances, com quan va començar, que no tenia ni biblioteca i hi feia fred. Va néixer el 1976 amb 200 alumnes i divuit professors, però no tenia ni pissarres, que va haver d’anar a comprar el director, que també va haver de signar el subministrament elèctric. L’Espriu se’n va sortir, però, i continua fent bona feina.