Figues

“Falgueres prop del riu, és la fi de l’estiu”, diu la cançó. Sí: tenim la tardor a la cantonada i els jubilats s’afanyen a abastar les últimes figues, un dels pocs fruits que evoquen el paradís on –com va pintar Miquel Àngel a la Capella Sixtina– no hi ha pomera sinó figuera i és el mateix Adam qui s’abasta la figa pecaminosa (no la poma!). La història de la poma va sorgir, diuen, de desviacions en els processos de traducció del Gènesi. La meva evocació del paradís, però, es limita als descampats i camins dels nostres entorns on –en temporada de figues– desapareix la idea de la propietat privada i aquests fruits saborosos es poden abastar lliurement. Són fruiters del comú, com ho seran, aviat, els bolets o les cireres d’arboç. Així devia ser el paradís abans del pecat original i la invenció de la moneda. Benvinguda sia la tardor que ajuda a oblidar les enutjoses xafogors estivals i convida a les pulsions més temperades de l’edat madura. “En mi veus les fulles grogues i escadusseres”, li deia el poeta vell al seu jove amant en el sonet de Shakespeare. Observa, venia a dir, aquesta closca amb pocs cabells, com els arbres tardorals, i estima-la intensament... perquè aviat ja no la podràs veure. Aquestes comparacions entre la vida humana i el cicle de les estacions han alimentat la reputació crepuscular i malenconiosa de l’autumne, però fou precisament un gran admirador de Shakespeare, el jove Keats, el delicat poeta romàntic enterrat a Roma, qui va fer l’elogi d’aquest temps en la seva “Oda a la tardor”, segurament el seu darrer poema. Keats va saber donar valor a l’estació de les veremes i les seves dolçors potencials i va descriure-la com una deessa de la fertilitat, l’època amable de “boirines i fruits melosos” que no té res a envejar a la primavera. Com el nostre Salvat-Papasseit quan afirma que res no és mesquí en la natura i que si hi ha primavera d’estiu, també hi ha primavera d’hivern. D’aquí a pocs dies entrarem en aquesta primavera.