mirades
Jordi Grau
Joan Alsina, sacerdot i màrtir
S’ha escrit molt aquests dies sobre el cinquantenari del cop d’estat criminal d’Augusto Pinochet a Xile que va significar l’enderrocament del govern legítim i la mort del president Salvador Allende, que va defensar, metralleta en mà, la democràcia i que va preferir perdre la vida abans que deixar-se capturar i aniquilar pel criminal cap de l’exèrcit a qui havia fet confiança. Els EUA, al darrere, és clar. Va marcar l’Onze de Setembre del 1973, quan els nostres Onzes de Setembre encara no es podien commemorar amb llibertat i molt abans que la data es relacionés amb la caiguda de les Torres Bessones de Nova York.
Tenia 15 anys, l’Onze de Setembre del 1973. I a l’Estat hi havia una dictadura, la franquista, que va avalar el cop d’estat i la dictadura del sinistre Pinochet, el qual, dos anys després, vindria al funeral de Franco. Per tant, aquí es van saber les coses que hi passaven mitjançant els que podien informar-se amb la premsa internacional o tenien contacte amb els catalans exiliats a Xile després de la Guerra Civil. Exiliats que van ser rebuts amb els braços oberts per un govern progressista del qual Salvador Allende formava part com a ministre de Sanitat. Aquí, la premsa va publicar el que va publicar.
De consciència del que va passar, crec que en vaig començar a tenir quan Raimon va publicar Et recorde, Amanda, el 1974, en el disc que va dedicar a Víctor Jara, l’autor de la cançó, assassinat brutalment dies després de perpetrar-se el cop i de ser torturat i d’haver-li destrossat les mans a l’estadi que ara porta el seu nom. Però la consciència va arribar quan vam conèixer la història de Joan Alsina, el capellà de Castelló d’Empúries de 31 anys, que va ser assassinat tal dia com avui fa 50 anys. El van maltractar i assassinar i va perdonar el seu botxí, el soldat Nelson Bañados, de 18 anys, que va complir les ordres del coronel Mario Caraves. Joan Alsina anava emmanillat i havia estat torturat. El van fer baixar del cotxe al pont anomenat Bulnes i el soldat es disposava a tapar-li els ulls amb una bena abans de disparar. “Si us plau, no em posis la bena. Mata’m de cara perquè vull veure’t per donar-te el perdó”, li va dir Joan Alsina. I abans de rebre els trets es va posar les mans al cor, va moure els llavis com si resés i va dir: “Pare, perdona’ls.” El soldat li va disparar una ràfega de trets amb la metralleta i no amb la pistola perquè no patís. L’impacte va ser tan gran que va caure pràcticament al riu Mapocho. “Només vaig haver de donar-li una empenta.” Eren les deu de la nit. El soldat diu que mai ho ha oblidat, tot i que havia afusellat molta gent més. El cos de Joan Alsina el van trobar el dia 27 de setembre i el certificat de defunció diu que va morir de múltiples ferides de bala i lesions a la cara, de les tortures. Va ser enterrat l’endemà al cementiri parroquial de San Bernardo.
Sí, va ser Et recorde, Amanda i la mort de Joan Alsina, sacerdot i màrtir, el que ens va fer sabedors del cop temps després de produir-se. Els companys de Joan Alsina sempre el van recordar i van lluitar perquè se sabés la veritat. Després va venir Víctor Jara, vam conèixer les atrocitats de la dictadura de Pinochet i vam prendre consciència del que estava passant a Xile.