Converses de Sant Feliu (i3)

Aca­bem l’estiu i també aquesta sèrie de temes de con­versa de per­so­nes que viuen el ritme de la ciu­tat. Cons­ta­tem que fa falta més recep­ti­vi­tat sobre unes valo­ra­ci­ons que xoquen amb un cofo­isme alar­mant. L’experiència con­firma un cert menys­te­ni­ment d’aque­lles pro­pos­tes que no nei­xen del govern. Igno­rar la rea­li­tat no sig­ni­fica que aquesta no exis­teixi. Al llarg de tres arti­cles he des­crit un comú deno­mi­na­dor extra­po­la­ble a altres muni­ci­pis. Són fets que són el rovell de l’ou d’una política cen­trada en el benes­tar de les per­so­nes. Gover­nar no és una tasca fàcil, ni prou com­presa pel ciu­tadà. El bon govern és diri­gir i admi­nis­trar, pren­dre deci­si­ons com­ple­xes, regu­lar i fer com­plir les orde­nan­ces. Sant Feliu ha de millo­rar en el com­pli­ment de totes les orde­nan­ces, sobre­tot les de via­li­tat, neteja, civisme i comerç. Es podrà argu­men­tar que ja es fa i no en dub­tem, però tots els indi­ca­dors ens por­ten a la mateixa con­clusió. Quan això passa, la manca de segui­ment pro­per i cons­tant dels regi­dors es con­ver­teix en un greuge sobre aquells ciu­ta­dans res­pon­sa­bles i una dei­xa­desa cap a aquells que elu­dei­xen les seves res­pon­sa­bi­li­tats. I podem cons­ta­tar que el prin­ci­pal greuge és al car­rer, a la platja, a la zona comer­cial per l’ocu­pació quasi per­ma­nent de les zones de via­nants amb l’argu­ment que fomen­ten el comerç i la vida econòmica. I ens pre­gun­tem, per a qui? Sant Feliu s’ha con­ver­tit en una ciu­tat de ser­veis, de mar i de cul­tura. Men­tre s’han per­dut els prin­ci­pals res­tau­rants de referència, la cul­tura i els esports de mar han gua­nyat en qua­li­tat i quan­ti­tat, por­tats per la idea que sols amb la cul­tura i deter­mi­na­des expres­si­ons espor­ti­ves ja en fem prou, obli­dant ser­veis com l’ordre, la neteja i una via­li­tat sos­te­ni­ble apli­ca­bles a tota la ciu­tat. No des­co­brim res de nou si afir­mem que Sant Feliu no és el pas­seig del Mar. Dei­xar desa­te­sos bar­ris i car­rers secun­da­ris és un greuge que cal denun­ciar. S’ha de millo­rar molt en el con­trol de l’inci­visme, amb menys cot­xes patru­lla apar­cats i més cir­cu­lant, con­tro­lant gos­sos lliu­res, soroll de moto­ci­cle­tes i excés de velo­ci­tat en car­rers ràpids com la car­re­tera de Girona. De feina, n’hi ha molta per fer, i per això els regi­dors hau­rien de fer més car­rer i menys des­patx, amb ulls d’obser­vació analítica i crítica. I, de l’opo­sició, ja en par­la­rem en una altra ocasió.