Ens donem temps per poder acceptar la vida?

Viure significa en primer lloc entendre profundament –és a dir, acceptar– que el nostre control sobre la vida és limitat. Podem fer les coses tan bé com sapiguem, però no evitarem grans i petits problemes (o decepcions, o tragèdies). No tenim el control, som més rics en vulnerabilitat que en la capacitat de dominar els elements fortuïts que ens envolten. Tenim un temps limitat (si vivim fins als 80 anys són 30.000 dies) i tots els que estem llegint aquest article tenim més de zero anys. Viure significa un temps limitat, una vellesa activa al principi i més invalidant amb el pas del temps. Una mort segura. Però l’ús de la tecnologia ens pot fer entrar en un món irreal que no ens permeti veure de què va el joc de viure. Que ens faci estar al marge de la consciència del que som i el que ens espera. De fet, viure, sabent la pròpia caducitat, l’arribada a la vellesa ineludible i el final idèntic i inevitable per a tots, ens fa passar inevitablement per totes les fases del dol si ens donéssim temps per pensar, és a dir, si ens donéssim silenci.

Negant i vivint d’esquena al que és real. Mai hem generat ni consumit tantes imatges com ara, però la majoria són de mons ideals, de vacances perfectes, de dinars immillorables. Neguem, és a dir, vivim d’esquena a la vellesa, la mort, les malalties greus de persones no instagramatitzables, és a dir, no susceptibles de ser els o les protagonistes d’una història de lluita, superació, de somriure constant, de bellesa alopècica. I si ens mostren un anunci d’un geriàtric és per exhibir-nos vells sans, perfectament autònoms i somrients que podrien viure perfectament a casa seva. Per tant, ens ensenyen a negar, a no pensar-hi, a viure d’esquena a la part de la nostra vida que també és real. També podem enfadar-nos. Estar amargats perquè la vida és com és, perquè les coses no sempre aniran com ens agradaria, i aleshores actuar com fan molts estúpids: anant pel món com si tothom estigués en deute amb ells, perquè estan enfadats, perquè no toleren cap frustració, perquè fan de la seva vida un motiu de queixa, de greuge, de malestar constant. Persones enrabiades amb el món i amb la vida, cada cop més exigents i intractables (especialment aquells que tan bé saben estimar-se incondicionalment).

Negociar. També podem mirar de fer un fals pacte amb el diable, pensar que a mi no em passarà, que jo tindré més sort que els altres, que m’he de centrar en mi, ser tan egoista com pugui i mirar que les coses em vagin millor que a la resta. Un egoisme que és al cor d’un capitalisme que col·loca el subjecte com a punta de la piràmide i ens allunya d’un jo col·laborador, empàtic, capaç de fer pinya i treballar per una xarxa de relacions afectives en les quals les persones són capaces de sacrificar-se i tenir cura les unes de les altres. També podem entristir-nos, sentir que res val la pena, que ja sabem com acaba tot, que cap bona època durarà massa, que mai serem tan joves com avui i que el demà és ineludible. És fàcil entristir-se en un món on les guerres, el canvi climàtic, les epidèmies, la vida dels immigrants, els animals i la natura estan sent explotats i exterminats per la mà de l’home. Un món on un se sent impotent de millorar-lo i que sembla que només convidi a l’egoisme. Tristesa pel que ens envolta i tristesa pel que ens espera. Tots tenim aquesta tasca tan important: veure la vida i les regles del joc de viure sense la distracció, sense l’abstracció de la banalitat, sense el voler desconnectar-se mirant les xarxes o les sèries. L’scroll pot ser infinit en les xarxes, però no en la vida.

Necessitem temps per observar què significa el temps de viure, temps per reflexionar-hi, per pensar sobre què significa, a on ens portarà. I el món està confabulat per distreure’ns, per farcir-se de distraccions, de llums de neó, de gatets que ballen. Necessitem temps de silenci, sense robadors de l’atenció (sense notificacions, sense llumetes, sense alarmes ni avisos) per saber que morirem i tenim un temps limitat per viure. I necessitem temps per entendre que més que haver d’esprémer la vida, de treure-li profit com uns assedegats (va morir gaire tranquil, el fundador de Playboy, sord de tanta Viagra?), del que es tracta potser és de pensar una vida amb sentit, amb més profunditat i altura. L’únic consol quan el joc de viure s’acabi. Qui he estat és més important que què he aconseguit.