mirades
Jordi Grau
El paisatge de l’Alta Garrotxa
Les lectures d’Històries de l’Alta Garrotxa, de Josep Vilar, llibre editat per Editorial Gavarres, i la convidada d’un amic em van decidir a trepitjar aquest zona feréstega que coneixia més per l’anomenada i per La punyalada d’en Vayreda que no pas per haver-hi caminat. Conec Oix per l’amistat amb l’ara alcalde de Montagut-Oix, Lluís Abel, i la lectura dels dos llibres de les seves històries, antigues, nostrades, magnífiques, van fer que m’apuntés a una visita a Santa Bàrbara de Pruneres. No els enganyaré: per les meves condicions físiques i la mandra que sempre hi acompanya, hi vaig anar en cotxe, tot i que els quilòmetres finals s’han de fer molt a poc a poc perquè la carretera és irregular. Quina meravella! Com m’ho havia pogut perdre! La vista que es veu des d’aquest paratge és sensacional. El Bassegoda i el Ferran, majestuosos. Diuen que també es veu el Comanegra, que dona nom a l’editorial del fill d’en Ramon Sala Canadell. Es veu Besalú i Banyoles i Girona i també el Montgrí, amb el bisbe nord, i s’insinuava el mar, que es deu veure clarament en dies nets.
L’església romànica està molt ben restaurada. A prop, un monòlit aixecat a la memòria d’en Ramon Sala i Canadell, prohom de la Garrotxa, mort el 2008. A sota, un vers de Mossèn Cinto: “Tota la terra que el meu cor estima des de aci es veu en serres onejar.” La menció anterior a Comanegra i a la família Sala no és gratuïta. Ramon Sala, empresari, es va voler dedicar a la política i va ser diputat i senador. Això va obligar en Joan Sala a dedicar-se a l’empresa d’embotits que, quan molts anys després va vendre, li va permetre fundar l’editorial Comanegra. En Ramon Sala també va tenir un paper destacat en la reivindicació de l’Alta Garrotxa i la recuperació d’ermites i esglésies. Amb Narcís Puigdevall va escriure el 1977 El romànic a l’Alta Garrotxa i set anys després va publicar, també amb Puigdevall, i amb fotos de mossèn Josep Melció, Mel, Caminant per l’Alta Garrotxa, que Comanegra va reeditar a finals del 2020 perquè estava exhaurida. Ramon Sala, i Joan Saqués i altra gent, van fer molt per evitar la degradació del patrimoni romànic de l’Alta Garrotxa.
Desenes d’esglésies i ermites van ser restaurades amb diners de la Diputació, dels ajuntaments respectius i del Bisbat. Santa Bàrbara de Pruneres va ser de les primeres a ser-ho. Impagable. Ara l’ermita romànica d’una nau amb volta apuntada llueix ufanosa, com també ho fa la recuperada rectoria que l’ermità Jordi Solanich ha convertit en casa seva des de fa molts anys. És només un exemple del patrimoni que tenim a casa nostra. Em refereixo a l’ermita i també al paisatge. A l’Alta Garrotxa hi viu poca gent ara mateix. A la primera meitat del segle passat hi havia més de cinc-centes cases o masies amb foc encès a l’hivern. I hi havia esglésies i ermites, i per tant rectors i vicaris, i escoles i cases de menjar. I per tant gent que hi vivia i conservava el paisatge i el bosc treballant-lo. I també hi havia, com a terra de frontera, contrabandistes i mossos, carrabiners i guàrdies civils que no deixaven pas tan bon record com les divertides històries dels seus pobladors, gent d’una terra dura, aspra, feréstega, nostrada.