mirades
Jordi Grau
Halant i xalant per l’Alta Garrotxa
Ahir mostrava la meva admiració pel paisatge que vaig descobrir en una excursió, motoritzada, a Santa Bàrbara de Pruneres. Va ser el periodista Joan Oller –ell sí, bon coneixedor de tota l’Alta Garrotxa– qui ens hi va estirar, a tot un grup d’amics, amb la promesa d’un arròs de primera i una xerrada llarga i amena. Ho va ser. I, tot i que amenaçava pluja forta, ens va respectar fins a les postres, quan a taula es començava a acabar el Magno i la ratafia. Per si de cas, havíem parat taula a sota d’un magnífic porxo, una galilea característica. Torno a Santa Bàrbara de Pruneres perquè és una església romànica magnífica. Pertany al terme d’Oix i està inclosa en l’inventari arquitectònic de Catalunya. Va patir els efectes de l’aixecament militar del 36 i allà es van malmetre aquests sepulcres. La talla romànica de fusta de Santa Maria, del segle XII, està dipositada al Museu Nacional d’Art de Catalunya i el retaule, a l’església de Sant Esteve d’Olot. Santa Bàrbara va ser restaurada entre els anys setanta i principis dels vuitanta del segle passat i un es pot imaginar els esforços que va costar aixecar-la fa nou segles.
Ahir escrivia sobre el paisatge, meravellós, de la vall d’Oix, del Bassagoda i el Ferran, però avui vull parlar d’en Jordi i la Teresa, que van ser els amfitrions que ens van oferir un arròs de muntanya memorable. Jordi Solanich, barceloní, fa molts anys que és el guarda de Santa Bàrbara. Va fugir del brogit de la Barcelona que el va veure néixer i, després d’arribar a un acord amb el bisbat, es va instal·lar en una tenda de campanya a Santa Bàrbara i va començar a arreglar la rectoria. La seva formació com a pintor a l’escola Massana i les feines que ha après a fer a la vida, entre les quals lutier i apicultor, el van ajudar. A Santa Bàrbara ha fet de pintor, de paleta, de fuster i de guia. El cert és que va arreglar la rectoria i tot l’entorn. Ho va haver de fer primer pujant el material a força de braços fins que després ho va fer amb un Land Rover.
L’ermità recull la seva aigua, carrega bateries i cultiva un hort. A l’ermita, neta i ben conservada, hi ha un porxo o galilea amb cinc arcs de mitja punta que hi donen caràcter i que van acollir l’arrossada. A dins l’ermita, al cantó de la imatge de Santa Bàrbara, hi destaca una mitja costella de balena. Ens en van explicar la història. Remenant per Google, he vist que n’hi ha en altres esglésies, fins i tot a la catedral de Barcelona. En algun lloc s’explica que podrien procedir de la batalla de Lepant i que nois que hi van ser enviats les van recollir a la platja i portar a les esglésies com si fossin exvots per donar gràcies per haver pogut tornar a casa. Esteve Carrera, periodista d’aquesta casa, també va explicar la història familiar, amb els pares nascuts a l’Alta Garrotxa fins que van decidir traslladar-se a la Catalunya del Nord. Aquesta primavera i estiu, l’Esteve, per la banda d’Oix, i el seu germà, per la banda de la Menera, van estar estassant i pencant per recuperar un camí de muntanya entre els dos pobles, ara ja inaugurat. Allà hi havia els veïns d’Oix i la Menera, i Lluís Abel, l’alcalde de Montagut i Oix, i també l’escriptor Josep Vilar, agent rural i gran coneixedor de l’Alta Garrotxa. Això és estimar el país.