Cultura tòxica

Aquesta setmana hi ha hagut la detenció de dos menors que presumptament haurien comès una violació grupal a Badalona. Sempre que es produeixen agressions sexuals, malauradament, no hi falten els comentaris de qui qüestiona la versió de la víctima o li atribueix la responsabilitat dels fets. “Quan ella va entrar al pis (o allà on fos) ja sabia on anava”, diuen alguns. Fins i tot en el supòsit que la víctima no hagi estat sotmesa químicament i que accedeixi en un principi a acompanyar el seu agressor o agressors, o que fins i tot tingués pensat de tenir-hi relacions sexuals, hi ha infinites raons per les quals una dona pot canviar d’opinió. Començant perquè, simplement, li’n passin les ganes. Potser perquè el seu acompanyant no era tan amable com semblava, o perquè de sobte apareixen tres amics que s’hi volen afegir... No és tan difícil d’entendre. Si un home canviés d’opinió en el mateix sentit a l’hora d’intimar amb una dona ningú trobaria lògic que aquesta el forcés o li obrís el cap com a venjança dient que “ja sabia on anava”. Aquest esquema mental en el qual una noia o una dona no poden negar-se a tirar endavant una relació sexual per suposat “dret” de l’home a insistir-hi si cal amb violència forma part del que en diem cultura de la violació, massa estesa entre la gent “d’ordre”. I és el germen de moltes agressions, també dins la parella.