L’amic de cada nit

Volia comprar un coixí per al llit, i m’he trobat que la majoria dels que m’han ofert eren, per al meu gust, massa durs, massa rígids. Al capdavall, el venedor m’ha dit: “I per què no dorm sense coixí? Diuen que és molt sa”.

He fet veure que em convencia, després d’agrair-li un consell que anava contra els seus interessos, per no haver-li d’explicar això que ara vull confessar a vostès.

Entre un coixí massa sòlid, massa alt, i la manca de coixí, el meu ideal és “una mica de coixí”. Un coixí primet i tou té, al meu entendre, tots els avantatges: amb un coixí dur tinc la sensació d’haver posat el cap damunt una làpida que no és precisament una sensació agradable si un té el propòsit de despertar-se l’endemà; sense coixí em sento abandonat i orfe. M’explicaré.

Quan la vida ja no fa possible que, cada nit, se’ns atansi la mare a fer-nos l’últim petó protector, el coixí ens acull amb la suavitat maternal i el sentim al front i a la galta com una carícia que ens dóna confiança; al seu contacte, ens infantilitzem una mica i ens deixem caure en el son com en una falda segura.

Però per a això cal que el coixí tingui la tendresa d’una galta, que no presenti una impertorbable resistència, sinó que sigui capaç d’establir amb la nostra pell un diàleg flexible. Els que somniem amb amors llunyans han de retrobar en el coixí el record del “cheek to cheek”, del galta amb galta.

Eliminar el coixí, d’altra banda, significa eliminar un dels espais més íntims de l’ésser humà: el “sota el coixí”. És segur que aquesta mateixa nit, dessota alguns coixins, hi haurà un mocador xop de llàgrimes, una secreta carta sentimental i adolescent, el tresor amagat d’una nina o d’un cotxe de joguina... potser una pistola carregada. Si un vent misteriós s’endugués de sobte tots aquests coixins, milers d’infants, d’homes i de dones se sentirien desesperadament traïts.

Cal defensar el dret al propi coixí contra la dictadura de l’uniformisme. I jo agraeixo al coixí tou que cada nit es faci solidari de la meva pau o del meu neguit. Ben al contrari del coixí dur i indeformable, el tou i adaptable presenta cada matí una imatge diferent i les seves arrugues i rebrecs volen dir que ha acceptat que jo li traspassés el pes que el son allibera o les inquietuds de l’insomni. S’ha fet una mica motlle de mi mateix. Com un veritable amic.