Memòria històrica

Fa prop de dos-cents anys que Catalunya es va repetint sobre el mal tracte que rep del govern espanyol. Ho dic perquè quan es parla del dèficit fiscal o de pressions econòmiques i polítiques sobre Catalunya, es fa com si es tractés d’una novetat. I no ho és ni de bon tros. He escrit llibres i articles que volen posar en evidència que fa molt de temps que Catalunya protesta contra el tracte que rep i que, per tant, les últimes batzegades sobre l’economia i la política no venen d’abans-d’ahir sinó de molt més enllà.

Serveixin ara per confirmar-ho unes referències de finals del segle XIX i principis del XX, quan Catalunya ja es distingia per un inici d’industrialització únic a l’Estat espanyol.

El 1888, Joan Molas deia a la Revista industrial de Barcelona, amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de Barcelona: “Nostro alcalde anà a Madrid / lo Govern es portà bé / el que es diu, s’entusiasmà! / Què voleu –va dir–, diner? / això rai, ja us lo daré! / Però me l’heu de tornar.” Ja veuen que l’humor no quedava al marge del que estic dient.

Guillem Graell, qui va ser secretari general del llavors Foment del Treball Nacional, s’esparverava del que aleshores ja era el dèficit fiscal que Catalunya tenia amb la resta de l’Estat.

Des del Foment es van aixecar moltes veus dels empresaris catalans que plantejaven al govern les necessitats i la protecció del sector tèxtil, especialment, amb el qual es va iniciar la industrialització catalana, i que es van estendre després a la resta de sectors productius.

A Francesc Cambó, que va ser ministre del govern espanyol, el van acusar de separatista perquè qualsevol que parlava una llengua diferent de la castellana es distingia de la resta de parlamentaris.

Fa molts anys que Catalunya es queixa de les pressions que rep de Madrid. M’interessa dir-ho perquè hi ha molta gent a Catalunya que no veu clara la independència per una sèrie de motius, però obliden que per raons econòmiques l’Estat espanyol ofega l’economia catalana des de fa molts anys.

Crec que només amb la independència, o una forma política que s’hi assembli, Catalunya pot treure profit de la seva producció industrial, comercial i de serveis. D’altra manera, les pressions del govern espanyol continuaran fins quan Déu ho vulgui o fins quan l’estructura econòmica doni pas a una solució avinent. L’entrada del català com a llengua oficial del Parlament Europeu pot ser un primer pas en aquest sentit. Suposo que aquest és un dels motius pels quals la dreta, i alguns elements de l’esquerra, protesten, per un pas que aproparia una mica més la independència de Catalunya.

Demano als no independentistes que no utilitzin arguments que s’han demostrat inútils des de fa prop de dos-cents anys i que ho continuaran essent. Que pensin una mica, amb el cap, en el futur de Catalunya a mitjà i a llarg termini. Hi ha arguments econòmics per defensar la independència i també arguments polítics, que tenen tanta força com els econòmics.

Per acabar, una frase de l’historiador Josep Coroleu, que va ser president de l’Ateneu Barcelonès, que resumeix molt bé la situació: “Perquè Espanya sigui Espanya, Catalunya ha de deixar de ser Catalunya?”