Tribuna
El debat social sobre els impostos
Els governs han estat clau per a la sortida de les dues darreres crisis de l’economia mundial, la gran recessió del 2008 i la recessió provocada per la pandèmia el 2020. En els dos casos, els governs van generar un gran volum de despesa pública per recuperar l’activitat econòmica. Com a resultat, el deute públic ha augmentat de manera substancial a totes les economies del món. És un escenari amb molts perills i dificultats, especialment perquè la transició cap a una economia verda i les tensions geoestratègiques estan fent augmentar encara més el pes de l’Estat en l’economia. I l’augment dels tipus d’interès fa que molts països tinguin dificultats per finançar noves despeses mitjançant una emissió de bons.
La caiguda del mur de Berlín va provocar un dividend de pau. L’any 2021 menys de la meitat dels 31 països membres de l’OTAN gastaven en defensa el 2% del seu PIB. Però la guerra a Ucraïna i l’augment de les tensions entre els països occidentals i la Xina ha fet augmentar aquesta despesa militar. Alemanya ja ha anunciat que per al 2024 serà imprescindible assolir aquest 2%. El Japó està planificant un augment de gairebé el 60% del seu pressupost militar. L’evolució de la piràmide d’edat tampoc hi ajuda. Posar més impostos a les persones joves que tenen un lloc de treball per pagar la despesa sanitària i les pensions de jubilació d’un nombre molt creixent de persones jubilades no serà políticament sostenible. Als països de l’OCDE, la ràtio entre les persones de més de 65 anys i les que tenen entre 20 i 65 anys és del 33% aquest any 2023, pujarà fins a un 37% l’any 2027 i continuarà pujant gairebé 1 punt cada any fins a assolir el 52% l’any 2050.
El cost exacte de la transició cap a una economia de zero emissions és difícil de calcular i dependrà de la innovació tecnològica. Però requerirà també grans quantitats de despesa pública. Aquesta necessitat del sector públic de gastar més arriba en un moment de creixements molt febles i de costos de finançament elevats. Els tipus d’interès alts augmenten els costos de l’endeutament i, per tant, fan més necessari l’ús dels impostos per finançar la despesa. Però les famílies i les empreses dels països desenvolupats ja estan pagant impostos elevats. Als països de l’OCDE, la càrrega dels impostos va pujar considerablement durant la segona meitat del segle XX, amb l’extensió de l’estat del benestar i de la sanitat pública. Del 25% al 32,6% del PIB entre el 1965 i el 1988. A partir d’aleshores, aquesta càrrega s’ha mantingut bastant constant, però ha tornat a augmentar amb força després de la pandèmia. A més, ens trobem en un moment d’inflació creixent en què les famílies tenen més dificultats per pagar les despeses habituals. Això farà que la política fiscal esdevingui molt més polititzada. Augmentarà el nombre de decisions difícils sobre qui ha de pagar quins impostos i on cal o no cal gastar els diners públics.
I el debat en la societat no s’ha iniciat. Cal una estratègia clara per resoldre les deficiències del sistema impositiu de molts països i augmentar la capacitat de recaptació del sector públic. Obrir el debat en qüestions com ara si cal gravar més les rendes del capital o les del treball. Caldran més taxes mediambientals, i serà necessari minimitzar-ne les conseqüències no desitjades. Al llarg del segle XX, es va observar una tendència a reduir els impostos sobre la riquesa i substituir-los per impostos sobre les rendes, però serà inevitable tornar a gravar més la riquesa. I també caldrà gravar més la propietat, especialment tenint en compte el valor intrínsec del sòl. Cal dissenyar una estratègia a llarg termini i evitar la creació irreflexiva d’impostos a curt termini per solucionar problemes a curt termini. L’augment del pes de l’Estat i dels impostos generarà més atenció sobre la sostenibilitat dels comptes públics i, per tant, serà més probable que els augments dels tipus d’interès es mengin un possible augment de la despesa, com va passar l’any passat al Regne Unit, en el trist cas del minibudget.
Fa poc, un grup de milionaris de tot el món va enviar una carta als caps d’estat del G20 per demanar un acord internacional sobre els impostos que graven la riquesa, per evitar la competència deslleial entre països i contribuir a reduir unes creixents desigualtats socials que perceben com a perilloses. És un fet simptomàtic, perquè els milionaris sempre han estat més favorables a la filantropia que no pas a pagar impostos. Ara, però, els preocupa que l’excés de desigualtat empitjori el clima social, fins i tot en les economies més riques. Prefereixen pagar més impostos i que l’Estat els faci servir per reduir les desigualtats. Els impostos són una eina poderosa, però sempre creen guanyadors i perdedors entre diferents grups socials. Per aquest motiu, tenen la capacitat de solucionar conflictes, però també de crear-ne. Per reforçar-ne el vessant positiu, cal un debat social obert i honest.