mirades
Jordi Grau
La tensió de la prèvia d’un gran dia
Tinc més records de tal dia com avui de fa sis anys, és a dir del trenta de setembre del 2017, que no pas de l’endemà, l’u d’octubre, quan els catalans estàvem convocats a les urnes en compliment de les promeses fetes pel govern del president Puigdemont. Aquell govern havia sorgit després que es presentés a les eleccions una candidatura independentista de caràcter transversal formada per Convergència, Esquerra Republicana, Demòcrates de Catalunya i el Moviment d’Esquerres, Avancem i Reagrupament Independentista i el suport de Catalunya Sí, Solidaritat Catalana i Estat Català. Tenia també el suport d’agrupacions de la societat civil com l’ANC, Òmnium Cultural i Súmate. Junts pel Sí es va formar el juliol del 2015 per tal de presentar-se a les eleccions convocades pel president Artur Mas. En va restar al marge la CUP, també considerada independentista. Junts pel Sí va utilitzar el lema “El vot de la teva vida” i estava encapçalat per personalitats independents com Raül Romeva i Lluís Llach, entre altres. Quedava clar que la presidència de la Generalitat seria per a Convergència i la vicepresidència i la presidència del Parlament, per a Esquerra.
La voluntat era aconseguir una majoria absoluta. Però Junts pel Sí es va quedar amb 62 dels 68 escons necessaris i va caldre la CUP. No val la pena entrar-hi. Llargues negociacions i finalment la CUP va llençar Artur Mas a la paperera de la història i va aparèixer la figura de l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que es va convertir en el 130è president de la Generalitat. La gent que no el coneixia deia que seria un titella a les mans del líder. Poc en sabien d’ell. Puigdemont va fer el que va prometre en el discurs d’investidura, quan va sorprendre els que no en sabien res d’ell. I va fer el que va dir que faria, el referèndum d’autodeterminació. Entremig, la moció de confiança després que la CUP no complís els compromisos adquirits, les tensions brutals que es van viure dins el govern, i finalment les mentides i traïdories que van surar quan tot plegat va anar pel pedregar.
Escrivia de records... Aquell 30 de setembre els periodistes sabíem algunes coses. El govern de Rajoy assegurava que no hi hauria urnes ni referèndum i els que teníem informació no sabíem què passaria l’endemà però teníem clar que alguna cosa passaria. Els contactes amb gent ben informada a Madrid i el propi sentit comú ens feien intuir que podria haver-hi bufetades. Havien arribat d’arreu de l’Estat policies i guàrdies civils al crit d’“A por ellos” i aquells dies s’havia parlat molts dels piolins, de les seves queixes i de les ganes que tenien d’allò que en deien “Que nos dejen actuar”, que no feia preveure res de bo.
A Girona es va viure el 30 de setembre amb excitació, expectació i una certa por pel que pogués passar l’endemà. Sabíem que els col·legis electorals serien defensats i aquella tarda en vam tenir la seguretat. Hi havia excitació i ganes de votar, però també molta gent que no sabia què fer. Els contactes amb la gent del govern espanyol ho deien clarament: no es votarà. Per tant aquella nit va ser llarga i s’albirava que viuríem moments històrics. Ho van ser.