Sobre pagar o no pagar impostos

Potser perquè vaig néixer en una família immigrant i obrera, o perquè vaig créixer absorbint la importància de la lluita de classe, sempre m’he vist defensant que és de justícia que qui més en té, més en pagui. Per aquesta mateixa raó, em situo al costat dels que opinen que qui rebi una bona herència ha de fer una contribució a les arques públiques per ajudar a escurçar una mica la distància entre qui més recursos té i qui, sense un bons serveis públics, estaria condemnat a la misèria extrema. Però malgrat que a la meva edat ja serà molt difícil que em mogui d’aquest discurs, sovint em veig devorada per uns dilemes que fins i tot fan que els meus principis tremolin. Pago i vull seguir pagant impostos, només faltaria, però esgota veure exemples de malbaratament de diners públics o, simplement, casos de persones que tenen una barra descomunal i els eludeixen sempre que poden. Pagaments en negre per donar i per vendre acceptats per les dues parts; contractes impulsats des de l’administració pública que acaben sent diners llençats a les escombraries perquè ningú es preocupa que s’executin com cal; sobresous dels polítics disfressats en forma de dietes, que van íntegres a la butxaca perquè ni tan sols cotitzen; funcionaris –només alguns, que ara no surtin els ofesos en massa– que si fessin la feina amb menys gana la farien directament dormint; mesures impulsades des de diferents governs que pivoten sobre el cafè per a tothom perquè hi ha ocasions en què marcar paquet és més important que la redistribució de la riquesa... i tants exemples com vulguin. Per això hi ha dies que passes per sobre dels principis que et guien i se’t treuen les ganes de pagar impostos. També el de successions.