La defensa del gelat de ‘corte’

Va anunciar amb un punt de pompositat que són les dues planes més ideològiques de Joaquim Nadal. Ho va fer el periodista Jordi Bosch Molinet, que va conduir dissabte la presentació, als baixos del Casino de Girona, de Confitura de vidre, el darrer llibre del conseller Nadal. I llavors va explicar que la defensa ideològica i a fons era del “gelat de corte”. Quim Nadal, sorneguer i contingut, va dedicar uns minuts a explicar com es menjava aquell gelat, tallat de la barra, després que l’espai quedés determinat per aquell estri que marcava la vida, una vegada col·locat entre les galetes i entregat amb el pagament previ d’un duro, almenys a Palamós i en el seu record.

Vaig escriure del llibre el dia que va sortir al mercat. Dissabte, la sala del piano del Casino s’obria per a la presentació. És voluntat de la nova junta presidida per Tomàs Hereu, obrir el Casino. Els que en som socis el coneixem, però hi havia molta gent que no hi havia estat ni coneixia el magnífic jardí, que dona a la Mercè, en el qual es va servir cava. Escriuré sobre el Casino de Girona i les presentacions que s’hi faran i que estan mogudes per un altre soci il·lustre, el jubilat Pere Codina i Gironella.

L’alcaldessa Pagans al davant, l’alcalde Salellas al darrere i familiars, amics, professors universitaris, arquitectes, secretaris generals de governs anteriors i de l’actual, omplien la sala. I una conversa amable, afable, ben dirigida per en Jordi Bosch explicant els petits plaers de la vida des de la visió d’en Quim Nadal. L’autor es va tornar a qualificar de tímid, bon nen, vergonyós i poc mogut. Ho va exemplificar explicant que en Pep, el seu germà, ha estat enguixat set vegades i ell cap.

Confitura de vidre és un llibre petit però en cap cas menor, va remarcar Jordi Bosch. I en Quim el va afrontar amb respecte, com un repte i amb voluntat literària. Se n’ha sortit, és clar anant al rebost dels records i obrint-lo al lector. És en aquest sentit un llibre proustià, va reconèixer l’autor, perquè està fet d’olors, sabors, sensacions i sons que li han despertat records íntims que tenia reclosos a la memòria, el “que bé s’està quan s’està bé” que l’autor rememora després d’un període de dolor físic, un mal de queixal o la pèrdua d’una persona estimada, que provoca aquell forat a l’estómac.

Va sortir, és clar, la baba Teresa i la seva gelea de codony i el reconeixement de l’exalcalde dels seus viatges frontera enllà per comprar-ne una d’una marca determinada, aquella que consumeix a casa amb mesura a causa de la diabetis i de motius físics, mesura que no ha de tenir la Calaia. Va ser una presentació plaent, on va explicar que els seus paisatges són els del mar de la Fosca i les muntanyes de la Cerdanya, especialment la finestra al Puigmal, el paisatge que veu des de l’apartament on troba el seu lloc de lectura, escriptura i pensament. I va sortir també la sarsuela del 16 d’agost, l’olor del cafè de la Nestlé i els seus metges. “L’altre cronista no oficial de la ciutat, en Josep Clarà, em va retreure que no en parlés.” Per això escriu d’en Pompeio Pascual, el seu pediatre després del seu exili, i d’en Pipe Sánchez, el metge de tota la vida, que visitava els Nadal en filera.