300.000 euros, per a escarment

El govern valencià acaba d’imposar una multa de 300.000 euros a Acció Cultural pel delicte de reemetre els senyals de Televisió de Catalunya al País Valencià. No n’hi ha cap precedent conegut. ¿Algun govern dels dits autonòmics ha multat cap canal televisiu o radiofònic amb una quantitat tan desorbitada per emetre de manera “il·legal”? Imaginem què passaria si, per exemple, la Generalitat de Catalunya decidís sancionar una entitat representativa d’Andalusia per possibilitar l’arribada digital de la televisió d’aquell territori... La doble mesura és una constant. És obvi que Francisco Camps ha volgut escarmentar “els catalanistes”. Amb tot el marge que li permet la llei. Una llei que, pel que fa a la recepció d’informació, de fa tres dècades queda desbordada sistemàticament per la realitat. La multa de 300.000 euros és un avís per a escarment de patriotes. De patriotes que no la comparteixen, la pàtria, amb Francisco Camps.

La decisió de la Generalitat valenciana constata de nou, a més, una amarga realitat. Des que Espanya es va estructurar en un “Estat d’autonomies” s’han anat delimitant dues categories: la general i la particular. No cal dir que la general, definida pels símbols espanyols i per la llengua i la cultura castellanes, és la que compta, perquè és la que “ens uneix”, la que comunica les “autonomies” entre elles i la que projecta amb exclusivitat el fet espanyol a l’exterior. Per això ningú es va estranyar quan Francisco Camps i Josep Piqué van entrar, fa un any, en un restaurant de Barcelona, on hi havia reunits representants de tots els mitjans de comunicació catalans, parlant entre ells en castellà. El mateix idioma que després va vehicular tota la reunió. Camps parla “valencià”, un idioma que comença i acaba en aquella “autonomia”. Piqué parla “català”, llengua que només és reconeguda també com a pròpia per l’“autonomia” balear, una excepció que a Madrid encara no s’ha paït amb comoditat. Era en castellà, doncs, que tots dos s’havien d’entendre per pura lògica “autonòmica”.

La realitat particular i domèstica, “autonòmica”, i la realitat general i exportable, “espanyola”, han anat generant una legislació gradual i complexa que les legitima. Per això el govern valencià està obligat per llei a obrir-se digitalment als canals de televisió i ràdio “generals” que regula l’Estat. I per això el govern valencià pot decidir també que una altra realitat “autonòmica” no passi les seves fronteres i pot multar qui s’hi rebel·li.

Ha estat Catalunya qui ha caigut en aquesta trampa. Enfortint l’estructura “autonòmica”, enfortint-se “autonòmicament”, ha consolidat les seves institucions i les seves competències, però ha debilitat la llengua i la cultura catalanes, que tenen un abast molt més ampli i que que necessiten aquest mercat per sobreviure i projectar-se. Exactament igual com fan l’espanyol o el francès. Alguna editorial espanyola renunciaria al mercat que li ofereix l’Amèrica Llatina? Cap dels països que tenen el castellà com a idioma oficial renunciaria a l’intercanvi de productes culturals o audiovisuals que genera aquest idioma? Només les llengües “autonòmiques” sotmeses a la legislació espanyola pateixen restriccions suïcides. Suïcides per a elles mateixes, no cal dir-ho. Les mateixes restriccions que van impulsar la inclusió en la Constitució espanyola de l’article 145, segons el qual “en cap cas s’admetrà la federació de comunitats autonòmes”. La mentalitat que circumscriu la realitat “autonòmica”, ni que sigui la lingüística, a un afer intern i restrictiu, empetitit a la força, invàlid per a la comunicació “general”, és la mateixa que prohibeix a les comunitats autònomes federar-se, perquè els afers interautonòmics són exclusius de l’Estat. Per això l’Estat no s’ha plantejat cedir Renfe a Catalunya, sinó el servei de Rodalies. Tot això pot semblar lògic quan es parla d’infraestructures, però no ho és. I és del tot il·lògic quan es tracta de llengües i fronteres.

La multa a Acció Cultural és molt més que una sanció injusta i demolidora contra la discrepància. És una constatació. La constatació que al País Valencià poden emetre o es poden rebre tota mena d’emissores pirates en castellà –en castellà d’Espanya, de l’Equador o del Perú–, però no les que s’expressen en català. Quan es tracta de la realitat estrictament “valenciana”, el “valencià” no és “català” i per això el “català” no ha de travessar les fronteres autonòmiques. Una multa, doncs, per a escarment de patriotes. Dels patriotes de l’autoestima i de la lògica estricta. De patriotes poc autonòmics.