Per què ens costa tant ser amables?

Entro a la farmàcia i saludo la noia que hi ha darrere el taulell. Ni em mira, pràcticament. Pel seu posat, ni tan sols intento mantenir-hi cap tipus de conversa, d’aquella buida però cordial. Trec la meva targeta de la Seguretat Social i recito els dos medicaments que em convenen i espero que retallin el tros de cartró. Mostro la targeta de crèdit i dic que no em cal cap bossa. M’acomiado amb un moltes gràcies que no és correspost i en sortir passo pel davant d’una altra noia que hi treballa a qui li dono el bon dia pertinent. Encara espero que me’l torni. Potser soc antiquat, però no entenc per què s’ha perdut allò que abans en deien un mínim d’educació.

He parlat de la farmàcia perquè em va sorprendre i perquè generalment és on són molt amables i eficients. La senyoreta va ser eficient, però no pas amable. Algú dirà que no les paguen pas per ser-ho, i en això no hi estic pas d’acord. Vaig a unes llibreries i no pas a unes altres perquè em sento ben tractat. M’agrada voltar entre llibres i, si cal, fer-la petar amb els llibreters o algun altre client. Tenir feina no impedeix que puguin dir bon dia o bona tarda. I no hi aniràs el dia de Sant Jordi, és clar. He escollit les dues carnisseries on vaig a comprar perquè tenen molt bon producte, sobretot, però jo crec que aprecio encara més el tracte personal que dispensen. El mateix em passa amb la fruiteria. Al Mercat del Lleó ho són molt, d’amables. A la que vaig ocasionalment van més per feina, però encara que els costa la nostra llengua, fan que t’hi trobis a gust.

Passa el mateix al bar. A mig matí, quan faig un cafè amb llet i el croissant de xocolata que no em convé, s’agraeix el tracte familiar de la gent que hi ha darrere la barra o servint a taula. O a l’hora del cafè, o per dinar. Personalment vaig allà on són educats i amables. No es tracta tampoc de demanar el retorn d’aquells vells cambrers de fa anys, sempre amb jaqueta i corbata, que eren tan formalment correctes. Però s’enyoren. Sobretot quan et trobes algú que no et vol o que mostra una agror continuada i una manca de voluntat de servei que crec indispensable quan es treballa de cara al públic. Fins i tot quan treballava de periodista em molestava quan alguna vegada no tractàvem bé la gent que trucava al diari per demanar alguna cosa o per passar alguna informació. Ara ja no sé si ningú truca als diaris...

I encara que no és nostàlgia, recordo aquells bàrmans de temps enrere, gent d’ofici que coneixia la clientela. Com en Joan Coll al Saratoga o l’Àngel Vilanova a l’Angelot i Chaplins i tants d’altres... Gent que aconseguia fer-te sentir bé, i això feia que hi tornessis. Encara ho trobes en restaurants ben cèntrics, i jo crec que forma part del joc i que tornes allà on et sents ben tractat. I sí, tots podem tenir un mal dia, però un somriure, un bon dia, ajuden molt.

És clar que encara hi ha una cosa pitjor. Aquells locals on t’has d’anar a buscar tu la consumició a la barra, pagar i portar-la a la taula. Que moltes vegades hauràs de netejar perquè no han pas passat a fer-ho. S’estalvien personal, però el que hi ha treballant deu anar molt de bòlit perquè tampoc no estan per bons dies ni somriures. Ho acceptem tot!