Afirmacions que són negatives

Era inevitable, sembla, que davant el referèndum de l’Estatut tots i cada un dels partits que existeixen a Catalunya formulessin la seva “crida”, enganxessin els seus cartells i organitzessin els seus mítings. Que els partits minoritaris, partidaris del no o de l’abstenció, aprofitin l’ocasió per a fer-se una mica més presents és absolutament lògic, i és comprensible que radicalitzin verbalment el seu refús de la política general que s’ha fet fins ara. El que em costa més d’entendre és el que han dit alguns polítics i partits parlamentaris responsables d’aquella política.

D’una banda, és sorprenent llegir a Le Monde que el president Tarradellas ha declarat a aquell diari que “Suárez em va necessitar, va necessitar una Catalunya que no li causés preocupacions. Ara que ja n’està segur podria oblidar les nostres necessitats”. És sorprenent, en primer lloc, que aquestes confessions s’hagin de fer en un diari francès i sobretot que fins ara en els diaris d’aquí s’hagi presentat una imatge ben diferent de les relacions amb el president espanyol. Són molts els ciutadans que han estat criticats per creure que la Generalitat provisional era un “para-xocs” massa tou. I ara ens diuen que per haver servit massa bé, evitant maldecaps catalans a Suárez, ens exposem a “quedar servits”...

Quant als partits, amb cordialitat però amb tota energia, he de protestar davant Joan Reventós per la seva afirmació pública: “Quaranta anys després que ens fossin arrabassades, els catalans estem a punt de recuperar les llibertats nacionals”. Potser des de Madrid la frase té algun sentit, però des de Catalunya és inadmissible, i en tot cas, exigeix un aclariment: què entén per “llibertats nacionals” el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Si creu de debò que amb aquest Estatut ja les hem aconseguides, ja podem desar a les golfes la famosa “eina”. Estic segur, però, que Reventós no ho creu. Quin estany mecanisme, doncs, impulsa a difondre la confusió entre el poble, cada vegada més desconcertat?

Quin plantejament més diferent trobo a Serra d’Or. “Podem pensar que amb el nostre vot no solament acceptarem un text insatisfactori, sinó que hem de creure que aquest text serà encara aplicat amb tantes habilitats dilatòries i restrictives com puguem imaginar i algunes més encara.” «Votarem “sí” decidits per l’amarga consideració que qualsevol Estatut és preferible a l’absència d’Estatut. Hauríem de trobar la manera de fer palès que el sí a l’Estatut va lligat amb el compromís de promoure, successivament però amb urgència, totes les esmenes indispensables, que són tantes i tantes».

Resulta que Serra d’Or, revista minoritària, parla el llenguatge del poble.