Amnistia o coma induït?

Finalment divendres, després d’una remor infernal i de molt estremir-se, la muntanya va parir. Un ratolí, a primer cop d’ull. Un ratolí que es converteix en el cavall de Troia definitiu, si l’observem al detall. Per al president en funcions del govern de l’Estat, l’amnistia, com ell l’entén, no és el començament de res, com pretén el president Puigdemont si investeix i pacta. Per a Sánchez, l’amnistia és el final de tot. És l’anestèsia definitiva al procés. Més i tot, que l’anestèsia definitiva. És el coma induït en què volen estirar perpètuament l’independentisme penjant-li un cartell de concòrdia i convivència del dit gros del peu esquerre. Els indults a la classe dirigent, al generalat del procés, varen ser el cloroform d’urgència. Amb l’amnistia volen provocar-li el coma induït. Divendres, quan Sánchez es va posar per fi la paraula a la boca, les xarxes, ràdios i televisions varen bramar i les portades impreses del dissabte ho varen recollir. Glòria a Déu a dalt del cel! Ho ha dit! Ho ha dit! Ho ha dit! Pedro Sánchez ha parlat d’amnistia! Pedro Sánchez s’ha posat a la boca les vuit lletres sagrades! Moisès ha baixat del Sinaí i porta les taules de la llei per al poble amb què farà miques el vedell d’or. L’amnistia de Sánchez és l’eina que ha dissenyat perquè els catalans fem d’una vegada la farina plana, besem els peus al règim del 78, venerem el nou autonomisme i puguin dir que ja han esmenat els errors quan Europa els canti la canya.