La vida perfecta

La salut mental entra en aquell costat fosc de les coses intangibles, les que no podem tocar, que no pesen, ni sagnen ni podem mesurar o valorar sense equivocar-nos. La felicitat no es pot mesurar. I els trastorns en el nostre benestar emocional es capbussen en un pou difícil de sospesar per aquells que no els pateixen. Ahir commemoràvem el Dia Mundial de la Salut Mental, que ens recorda que cal equiparar la salut mental amb la física, lluitar contra l’estigmatització que pateixen els afectats i millorar-ne l’atenció. Aquests dies s’han anat fent públiques unes dades que fan esgarrifar. Segons l’OMS, una de cada quatre persones viurà un trastorn mental al llarg de la seva vida, i s’estima que 280 milions de persones al món tenen depressió. Els joves, transitant en la muntanya russa de la transició a l’edat adulta, presenten cada cop més problemes (el suïcidi és la primera causa de mort entre les persones de 15 a 34 anys). Això constata que la salut mental ens afecta a tots com a societat i que cal treballar-la en tots els àmbits (casa, escola, feina), sobretot amb la millora d’uns sistemes d’atenció que encara son arcaics. I més en aquest temps accelerat i sorollós: a les xarxes socials hem de mostrar una vida perfecta i feliç i això ens obliga a amagar tot malestar emocional. Com diu el professor de la UOC Ferran Marsà Sambola, “vivim en una societat en què constantment hem de demostrar als altres que tenim una vida perfecta”. “Això es reforça a través de les xarxes socials.” Tapar-nos els ulls davant la salut mental és el pitjor pas per afrontar-la, individualment i com a societat.